Aquest és el districte de Barcelona amb més edificis modernistes: barris residencials, carrers amples i illes octogonals
Neix gràcies a un dels moments amb més èxit de la història de la capital catalana, on es forma la configuració definitiva com el motor de la Catalunya contemporània
Relacionat: Barcelona invertirà 10 milions en pacificar l'entorn de la Sagrada Família
Notícies relacionades
- Adéu definitiu als cotxes en aquest conegut carrer de Barcelona: s'accelera la transformació final de Glòries
- Barcelona transforma un bloc fantasma d'habitatges per a joves en un institut escola
- Llum verda al pla d'Amancio Ortega per ampliar el Zara de plaça Catalunya: així serà la nova botiga reformada
D'entre els districtes de Barcelona, se'n destaca un gràcies a la tranquil·litat dels barris residencials i el segell del modernisme als seus carrers. Es tracta de l'Eixample, una zona ideada per Ildefons Cerdà, l'enginyer i urbanista, a qui deu el seu traçat màgic i únic.
L'Eixample neix gràcies a un dels moments amb més èxit de la història de la capital catalana, on es forma la configuració definitiva com el motor de la Catalunya contemporània.
Així, es va construir un barri durant la industrialització, d'on destaca la Dreta de l'Eixample, un barri que es va erigir com el predilecte de la burgesia catalana, on es va desenvolupar el moviment modernista. A part d'aquest, hi ha cinc barris més que componen la zona: l'Antiga Esquerra de l’Eixample, la Nova Esquerra de l’Eixample, el Fort Pienc, la Sagrada Família i Sant Antoni.
Pla Cerdà
El projecte urbanístic de Cerdà s'organitzava a partir d'una àmplia trama de carrers rectes i perpendiculars entre si, totes amb característiques similars, excepte tres grans vies que trencaven aquesta regularitat: la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via de les Corts Catalanes.
La cruïlla d'aquests eixos es concebia com el principal node de comunicacions de l'Eixample, on es va planificar una gran plaça central, la plaça de les Glòries Catalanes. El pla es va desenvolupar amb gran precisió, establint una distribució equilibrada d'espais destinats a serveis com mercats, centres socials i esglésies, així com amplis parcs de districte.
Les illes no tenien una forma perfectament quadrada, i els edificis no havien de superar els tres pisos d'alçada, equivalents a 16 metres, ni presentar una gran profunditat.
Plaça de les Glòries Barcelona
Cerdà defensava aquestes condicions perquè considerava que la salut de la població depenia de viure en cases ben il·luminades i ventilades, envoltades per l'aire net procedent dels jardins que les havien d'envoltar completament.
Zona modernista
El districte va començar a agafar forma de manera progressiva, de la mà d'arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol i Antoni Gaudí.
Imatge virtual de com quedarà la Meridiana en el tram que hi ha entre plaça Glòries i carrer Aragó / AB
A partir d'aquí, es va desenvolupar un estil que es distanciava de la uniformitat de l'eclecticisme que predominava fins aleshores: el modernisme. Aquest estil es reflecteix en edificis de gran valor patrimonial, que fan del centre del districte un conjunt arquitectònic singular en el context europeu.
Tècniques i materials innovadors
L'arquitectura modernista combinava les tècniques i els materials més innovadors de la seva època amb l'ús de recursos procedents de diverses tècniques decoratives tradicionals, com els estucs, els esgrafiats, els vitralls de vidre emplomat i la forja.
Trànsit a la Gran Via de les Corts Catalanes
El treball artesanal s'integrava plenament en el disseny i la concepció dels arquitectes. Sorgia així una nova manera d'entendre l'espai, que unia les tècniques en una harmonia al servei de la llibertat creativa, capaç d'atreure any rere any l'atenció de visitants d'arreu del món.
