Després de més de quatre dècades recorrent els carrers de Barcelona, Juan Fernández ha decidit fer les maletes. Als seus 64 anys, aquest taxista barceloní assegura que la ciutat en la qual va néixer ja no és un lloc on poder viure dignament.
“Amb 1.400 euros de pensió aquí no fas res. A Màlaga, encara pots viure”, explica en conversa amb Metròpoli.
Fernández va començar a conduir un taxi el 1982, quan a penes tenia 21 anys. “Llavors hi havia respecte, companyonia i es podia viure del treball”, recorda.
Gent passejant per la Barceloneta en un dia assolellat
Avui, en canvi, lamenta que Barcelona s'hagi convertit en una ciutat “caríssima, massificada i cada vegada més hostil per a qui la sostenen amb el seu treball”.
“Barcelona s'ha tornat impossible”
El taxista, nascut al barri de la Barceloneta, descriu una realitat que es repeteix entre molts veïns: preus disparats, lloguers inassumibles i una sensació d'expulsió constant. “Viure aquí és un luxe. La ciutat ja no està feta per a la gent normal”, assegura.
Segons Fernández, cada vegada més companys i coneguts se'n van a altres províncies o tornen als seus pobles d'origen en jubilar-se. “No és només pel diner, també per la forma de vida. Als pobles la gent viu d'una altra manera”, explica. Ell ja ha donat el pas: s'ha comprat un apartament en un petit municipi de Màlaga, on passarà la seva jubilació.
Preus alts, habitatge impossible i turisme sense control
El seu testimoni reflecteix un fenomen que va en augment: la sortida de barcelonins per motius econòmics. El preu mitjà del lloguer i de l'habitatge segueix en màxims històrics, i el cost de la vida supera la mitjana nacional. Fernández ho resumeix en una frase: “Aquí tot costa el doble i es viu la meitat”.
Turistes davant la Sagrada Família
A aquesta situació s'afegeix, segons ell, la massificació turística. “Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic per a turistes. Nosaltres som figurants”, lamenta. Critica que la ciutat hagi prioritzat l'atracció de visitants davant del benestar dels seus residents: “El turisme ha portat diners, però també soroll, brutícia i lloguers impossibles”.
“Ja no queda el respecte d'abans”
Més enllà dels preus, Fernández percep una pèrdua generalitzada de civisme i de respecte. Recorda amb nostàlgia els anys vuitanta, quan “els taxistes i els agents es respectaven, i la gent al carrer tenia educació”. Ara, diu, “no hi ha companyonia ni seguretat”.
També denuncia les condicions del sector en llocs com l'aeroport del Prat, on assegura que els taxistes treballen sense serveis bàsics: “No hi ha lavabos dignes, ni llocs on menjar, ni bancs on seure”.
Una comiat amarg
Malgrat reconèixer que enyorarà la seva ciutat, Fernández se'n va amb una barreja de tristesa i alleujament. “Barcelona em ho ha donat tot, però també m'ho ha tret”, resumeix. Creu que la capital catalana “ha perdut l'ànima que tenia” i que el seu ritme i els seus preus “ja no estan pensats per als qui la llevaven cada dia”.
Turistes al Park Güell de Barcelona
“M'hi jubilo a Màlaga perquè aquí no em dóna per res”, repeteix resignat. La seva història no és una excepció, sinó un reflex d'una Barcelona cada vegada més difícil per a qui la criden llar.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial