Cecilia, de compartir pis amb 12 persones a gestionar un restaurant a Barcelona: "Vull regularitzar-me per contribuir"
La dona, que va arribar amb el seu fill de 13 anys des del Perú, treballa des que va arribar a la capital catalana i s'ha format durant anys amb Mescladís: ara, està lluitant per aconseguir els papers
Relacionada: D'una petita cuina a cinc locals d'èxit en 20 anys: Mescladís, el restaurant-escola que lluita per la inclusió a Barcelona
Cecilia es llevava d'hora. Abans que la ciutat es despertés, ja estava llesta per cuidar un matrimoni dependent. Després, prenia el camí cap a la formació de cuina. Cada migdia dinava asseguda en un banc del metro, mentre pensava en el futur que volia construir a Barcelona.
La dona, nascuda i criada al Perú, va arribar a Barcelona fa gairebé tres anys amb el seu fill de 13 anys. Va deixar enrere el seu país per les dificultats econòmiques i la inseguretat. "Allà no podíem viure bé", assegura.
Al principi, la van acollir familiars, però aviat la realitat es va imposar: trobar un pis sense documentació era gairebé impossible.
Pisos amb fins a 12 persones
Va acabar en habitacions compartides, en pisos de fins a 12 companys, fent torns per utilitzar cuina i bany. "Jo sabia que això seria una cosa temporal i havia de fer el que fos per sortir d'allà", diu.
Mentrestant, buscava oportunitats per formar-se i treballar legalment. "Va ser un procés molt dur i molt llarg, però si no et mous i preguntes, ningú et donarà res", comenta la Cecilia a Metrópoli.
Aprenentatge i comunitat
Gairebé per casualitat, un dia buscant entre organitzacions i projectes va trobar Mescladís i allà va trobar quelcom més que un restaurant: formació, seguiment i un entorn on podia començar a reconstruir la seva vida professional.
Els seus companys, amb situacions similars a la seva, van passar de ser companys a ser la seva zona de confort. "Aquí vaig poder trobar un cercle, un lloc on em sentia segura", confessa amb un somriure.
Restaurant de Mescladís al carrer Comte Borrell Barcelona
Investigant per la pàgina web, va descobrir que des de la fundació es promovien cursos de cambrera i de cuina i hi va veure una oportunitat de créixer i d'endinsar-se en un món que fins aleshores havia estat completament desconegut. "Jo mai havia cuinat, només coneixia menjar del meu país, però no ho vaig dubtar ni un moment, havia d'estudiar amb ells", explica.
Aprendre des de zero tècniques culinàries, adaptar-se a ritmes desconeguts, assumir responsabilitats: tot semblava un repte impossible, i, tanmateix, pas a pas, la Cecilia va anar trobant quelcom més que una formació o una feina, va trobar una vocació.
Les pràctiques la van connectar amb la realitat del sector i li van donar confiança. Allà va comprendre que formació i comunitat podien anar de la mà.
Regularització: obrir portes tancades
Mentre estudiava, la Cecilia va iniciar el procés per regularitzar la seva situació. Sense documentació no podia llogar un pis formal ni garantir que el seu fill accedís a l'educació pública completa. "El que més necessitava era que el meu fill estudiés a la pública, jo no podia pagar el preu d'una privada", comenta.
I és que, des de la seva arribada a Espanya, a causa de la dificultat per obtenir la documentació, va haver d'optar per matricular el seu fill en una escola concertada fins a batxillerat.
Ara, sense encara la documentació en regla del menor, depèn de beques del mateix centre perquè el seu fill pugui cursar batxillerat fins que la seva situació es regularitzi. "La meva prioritat ara és que el meu fill pugui estudiar en una escola pública, però necessito regularitzar la seva situació i és complicat", explica.
Restaurant de Mescladís al carrer Comte Borrell Barcelona
L'acompanyament d'Empleadís, programa intern de Mescladís i les treballadores socials va ser clau. La guiaven, resolien dubtes i feien seguiment constant, "en cap moment et sents abandonada, sempre hi ha algú disposat a ajudar-te", assegura la Cecilia.
D'alumna a gestora
Després de finalitzar les formacions, la Cecilia va ser convidada a participar, juntament amb una companya, en un restaurant gestionat per Mescladís. Allà no només cuinava i servia: va assumir responsabilitats de gestió juntament amb una altra companya.
Les jornades eren intenses: preparar plats, atendre clients, coordinar l'equip. Cada salutació dels companys, cada somriure, reforçava la sensació de pertinença en un espai que oferia estabilitat enmig d'un món sovint hostil.
Restaurant de la fundació Mescladís Barcelona
El restaurant, amb els seus colors vius i llum càlida, es va convertir en un refugi entre la rutina i l'esforç. La Cecilia recordava els mesos de precarietat, els matins de matinada i el menjar ràpid al metro, i veia com la seva constància començava a donar fruits: "Molt aprenentatge, autonomia i reconeixement".
Avui comparteix pis amb una altra família i somia llogar un habitatge propi per a ella i el seu fill. La Cecilia sap que la vida migrant exigeix esforç constant, però també que la combinació de formació, acompanyament i solidaritat pot transformar la precarietat en oportunitats reals.
