Els vestigis del franquisme a Barcelona: 50 anys després de la mort de Franco

Era un 20 de novembre de 1975. La televisió feia un comunicat especial. Espanya emmudia. "Espanyols, Franco ha mort", ploriquejava Carlos Arias Navarro, aleshores president del Govern, amb un nus a la gola.

Es feia el silenci a tot un país que havia viscut 40 anys en dictadura. Dins de cada persona, però, conflueix una mescla de sentiments. Des de l’alegria exacerbada d’aquells contraris al règim fins a la tristesa dels afins. Pel camí, una societat que quedava entre la incertesa i l’esperança d’un futur incert que estava per venir.

Han passat, des d’aleshores, 50 anys. Molt ha canviat el país. Exhumacions de fosses comunes, localització d’assassinats a cunetes, l’exhumació del cadàver del dictador i, pel camí, tot un procés de substitució i resignificació de la simbologia franquista, ja residual a ciutats com Barcelona.

Però encara queden vestigis a la capital catalana que recorden la dictadura. Són llocs que van ser importants per al règim. Alguns d’ells, fins i tot, van ser construïts abans. Cal dir, però, que la majoria s’han adaptat a temps més moderns i el seu ús s’ha estès a la societat civil dins del marc democràtic.

Memòria castrense

En conversa amb Metrópoli, Pau Vinyes i Jordi Petit, experts en la història de Sant Andreu, recorden el Panteó del Soldat del cementiri de Sant Andreu, un element inaugurat el 1940 i que, en el seu dia, va servir com a lloc de descans dels soldats sense recursos. Es troba dins de l’espai destinat al cementiri militar —anterior a la dictadura— dins del cementiri.

Avui dia, els elements decoratius com l’escut franquista s’han retirat i, en el seu lloc, s’ha col·locat l’escut constitucional. Cada 2 de novembre, se celebra un petit acte d’homenatge i una missa castrense, aquesta vegada dedicada a tots els militars espanyols caiguts.

A finals de la dècada de 1920, va començar la construcció de les antigues Casernes de Sant Andreu, la construcció es va fer, sobretot, durant el període republicà, però durant l’aixecament del 18 de juliol de 1936 va ser escenari de combats en què el regiment local sublevat, juntament amb uns 200 falangistes, va acabar caient davant l’assalt de forces republicanes i revolucionaris. Es van confiscar prop de 30.000 fusells.

Avui dia es conserva només una part de l’acuartellament i un edifici annex d’habitatges —construïts durant la dictadura— originalment destinat a famílies de militars. Està previst l’enderroc d’aquest darrer immoble. El règim va recuperar els quarters després de la Guerra Civil i van estar operatius fins al 1997.

Sense placa, en silenci, sense autor, roman l’alt relleu del carrer de Voló, una escultura que, segons Vinyes, volia ressaltar els valors del règim. Es tracta d’una obra que segueix la corrent del Realisme Heroic, típic dels règims autoritaris del segle XX.

Barcelona, pionera en la retirada d’ornamentacions franquistes

Barcelona, des de l’entrada en vigor de l’antiga Llei de Memòria Històrica (2007), ha estat pionera a l’Estat en la retirada d’elements franquistes del seu espai públic, també del renom de carrers, places o equipaments.

Prova d’això és la retirada de l’escultura de la Victòria, el 2011, la de José Antonio Primo de Rivera (2009) o el bateig del parc d’Antoni Santirbucio de Sant Andreu, en homenatge al revolucionari que va morir a l’assalt a les Casernes.

En el marc d’aquesta llei i de la posterior Llei de Memòria Democràtica, molts dels elements retirats de la via pública no es van destruir, sinó que es van emmagatzemar i s’exposen en recintes museístics.

Retirada i exposició

El castell de Montjuïc, que data del segle XVII, però que durant la dictadura va tenir un paper crucial en l’exercici de la repressió a la població, és avui dia un d’aquests espais. De fet, la muntanya homònima va acollir també camps de treball que avui dia són espais verds i El Poble Espanyol.

Tampoc es pot oblidar la presó de La Model. Fundada el 1904, va destacar durant els 40 anys de dictadura per acollir presos polítics, ser un centre d’internament d’homosexuals i tenir el dubtós honor d’acollir la darrera execució per garrot vil a Espanya, la de Salvador Puig Antich.

Poc queda ja de la penitenciària, i el seu espai es distribueix entre futurs habitatges socials, equipaments diversos i espais culturals dedicats, precisament, a la memòria històrica.

Les 13 plaques

Durant la dictadura, el govern nacional-catòlic va impulsar la construcció d’un gran parc públic d’habitatge protegit a tot Espanya, també a Barcelona. Un element comú que tenien aquests habitatges era la placa del Ministeri de l’Habitatge i de l’Institut Nacional de l’Habitatge, adornada amb el jou i les fletxes falangistes.

La immensa majoria d’aquestes ja han desaparegut. El portal deberiandesaparecer.com, creat per CCOO a finals de 2024 i destinat a la localització per a l’eliminació d’aquests elements, xifra en 13 les que encara queden a la capital catalana. Es distribueixen entre els districtes de Sarrià - Sant Gervasi, les Corts, Ciutat Vella i l’Eixample. Són les úniques que queden? No necessàriament, sinó les localitzades.

Actualment, el portal assenyala que encara hi ha prop de 3.000 símbols de la dictadura que encara no s’han retirat a Catalunya. D’aquests, una mica més d’un terç es troben a la província de Barcelona.

La comissaria de la Via Laietana

Al centre de la ciutat, al 43 de la Via Laietana, es troba la Prefectura Superior de la Policia Nacional. Avui dia reconvertida en comissaria del cos nacional, la seva història acull els horrors de la tortura a detinguts i dissidents del règim. Són moltes les protestes per part de sectors de la societat civil que han buscat el tancament i reconversió de l’espai, traient-li així la seva funció policial.

L’abril d’enguany, la Fiscalia va obrir les primeres diligències per investigar les tortures que, durant anys, s’hi van produir amb impunitat.

Mig segle després de la mort del dictador, molt ha avançat la ciutat en la retirada d’elements, apostant alhora per un model híbrid. D’una banda, en manté alguns pocs en el seu entorn original, però retoca certs elements per adaptar-los al període democràtic. De l’altra, retira i emmagatzema la majoria d’aquests, catalogats per a la seva exposició.

A més, els diferents governs municipals han apostat per reemplaçar la simbologia per atrils i plaques commemoratives recordant els horrors de la Guerra Civil espanyola i les quatre dècades posteriors de repressió. L’Ajuntament de Barcelona disposa de mapes interactius i rutes al seu lloc web per a tothom qui les vulgui visitar.