El sol del migdia es filtra per les lones transparents d'una carpa de plàstic improvisada. L'aire fa olor de guix i de pintura fresca.
Sobre unes taules plegables, diverses joves observen amb atenció com un grup de dones els mostra com allisar una paret o barrejar els tons adequats per a un estucat.
Dues joves pintant al taller organitzat per Bricodepot
Entre elles hi ha Kenia Valencia, amb els cabells recollits, les mans tacades de blanc i una veu ferma que imposa respecte i tendresa a parts iguals.
Va arribar a Barcelona des de l'Equador amb 18 anys. Avui, amb 41, viu a Badalona i dirigeix la seva pròpia empresa de reformes. Mai va imaginar acabar aquí, entre brotxes, corrons i ciment.
“Si hagués sabut que acabaria tenint una empresa de reformes, hauria estudiat arquitectura”, diu amb un somriure cansat però satisfet.
El seu, explica, no va ser una vocació prevista, sinó una passió descoberta per accident.
Dels talons a les botes de seguretat
Tot va començar quan el seu germà, oficial d'obra, la va convèncer per muntar un negoci junts. “Em va insistir durant un any fins que li vaig dir que sí”, recorda.
Ella era comercial, però aviat va canviar els talons per botes de seguretat. “No sé si és la meva vocació, però ho faig amb passió com si ho fos”. I en aquest “com si” hi ha el seu secret: la convicció que la pintura no només transforma espais, sinó també destins.
El paper de la dona
La Kenia defensa amb orgull el paper de les dones en un sector on encara són minoria a l'obra i al taller. “Nosaltres som més detallistes, tenim aquesta força en la delicadesa”, explica mentre corregeix a una alumna el traç de la brotxa.
No diu que els homes ho facin pitjor, insisteix, sinó que el resultat és diferent. “Un client pot dir: aquesta paret va ser pintada per una dona, i no és ni bo ni dolent, simplement som diferents”.
Joves al taller de Kenia a bricodepot
La seva empresa creix gràcies al boca-orella. Fa tres anys que no busca clients: arriben sols. “Això és el que més m'enorgulleix, perquè significa que confien en la meva feina”, afirma.
Més enllà de l'èxit professional
Però més enllà de l'èxit professional, hi ha quelcom que l'emociona més: poder donar feina. “M'encanta quan arriba final de mes i pago als meus operaris. Els estic donant una mica del que tinc”, diu mentre se li humitegen els ulls.
Per a ella, ensenyar no és només formar, sinó obrir portes. Creu que el futur dels oficis depèn d'iniciatives com aquesta, organitzades per empreses i —tant de bo, diu— pels mateixos ajuntaments.
"L'ofici s'està perdent"
Mentre nous oficis relacionats amb tecnologia o intel·ligència artificial surten a la llum, sembla que els treballs de tota la vida han fet un pas enrere.
“L'ofici s'està perdent, no hi ha cursos ni formació suficient”, lamenta. “No tothom vol anar a la universitat. Aquests treballs també són dignes, estan ben pagats i et permeten deixar una part de tu en cada client”.
Una jove pintant al taller de Kenia de Bricodepot
Fa més de dues dècades, la Kenia va decidir deixar el seu país per ser lliure. “Vinc d'una família molt masclista i volia ser lliure. Al meu cap tant li feia on fos, però fora d'allà ho seria”.
Avui, mentre observa les joves embrutant-se les mans de pintura, sembla haver complert aquella promesa. “Sí, sóc completament lliure”, diu. “I poder ensenyar això, poder compartir-ho, és la meva manera de construir llibertat amb cada paret que pintem”.