Sheila, veïna de Badalona i okupa de l'antic institut B9: "Aquí mai m'ha faltat res"

Sheila fuma a poc a poc, amb el cigarret recolzat entre els dits, mentre sosté una Coca-Cola gairebé calenta a l'altra mà. Està asseguda al voral que marca l'entrada del que durant l'últim any ha estat la seva habitació a l'antic institut B9 de Badalona.

Darrere seu, una bombeta nua il·lumina una estructura feta de fustes, plàstics i cables improvisats. Del sostre pengen teles, roba, records. Davant, el seu gos corre i juga amb una cabra que va solta per l'assentament, aliena al desallotjament, aliena al soroll de furgons policials que ja s'intueix a pocs carrers.

Tot va començar amb el desnonament

Sheila és una dona de mitjana edat, rossa, amb els cabells recollits i el gest cansat. Podria ser qualsevol. Fins fa no tant, ho era. “Jo tenia una vida normal”, diu, sense dramatismes.

Tot va començar a torçar-se després del divorci. Després va venir el desnonament. Fa just un any, una carta oficial li va notificar el dia exacte en què havia d'abandonar el seu pis a Badalona.

Ella i el seu fill van sortir de casa. El seu fill se'n va anar amb l'àvia. Ella no tenia on anar. "Aquí no he vingut per gust", repeteix, "ningú està aquí perquè vol".

El B9 va ser l'única opció. Un lloc que ja aleshores acollia centenars de persones expulsades del sistema, migrants en la seva majoria, però també veïns de la ciutat. Sheila és de Badalona. Té la custòdia compartida amb el seu exmarit, però no pot viure amb el seu fill perquè no té un habitatge.

“Ell no sap com visc”, confessa. Li fa vergonya. Sempre que pot va a veure'l. Sempre que pot, aparenta que tot està bé.

Una escena al voltant del foc

Al voltant de Sheila, l'escena és la d'un últim dia que es resisteix a acabar. A pocs metres, diversos companys seuen al voltant d'una foguera que no té res d'improvisat: una roda vella convertida en braser, cadires de plàstic, mirades cansades.

Més lluny, altres recullen les seves pertinences i les fiquen en maletes que semblen a punt de trencar-se. Tot passa sobre un terra humit, encara moll per les pluges de la nit anterior.

Sheila assenyala l'interior de la seva habitació. Dins hi ha un llit, prestatgeries, bosses amb roba, objectes personals. Damunt del matalàs, una maleta oberta. Va col·locant les coses a poc a poc, sense pressa.

“Fins que no vingui la policia fins a dins, jo no me'n vaig”, diu. A diferència del desnonament del seu pis, aquí no hi ha hagut carta ni data oficial. “Tot eren rumors. Se'n parlava des de fa temps, però cap paper, res”.

I, així i tot, el final ha arribat.

"Aquí mai m'ha faltat de res"

Des que viu al B9, la Sheila insisteix en una cosa que trenca molts prejudicis. “Aquí mai m'ha faltat menjar ni res”. Parla de comunitat, de suport mutu. “Som com una família. Mai m'he sentit sola”.

Reconeix que hi ha gent dolenta, com a tot arreu, però nega que, per a ella, l'ambient sigui l'infern que molts descriuen des de fora. 

No sempre va ser així en altres llocs per on va passar abans. “He estat en llocs on no tenia ni per menjar. Aquí no”. La seva veu no és complaent ni idealitza l'assentament. Descriu una realitat dura, però també una xarxa que el sistema formal no li va oferir.

Al seu voltant, el B9 mostra les seves cicatrius: construccions aixecades amb restes, cables creuant d'una paret a una altra, cartells enganxats, una bombeta il·luminant una reproducció d'un paisatge paradisíac enganxat a la fusta. A fora, arbres alts i edificis residencials recorden com de prop està tot i com de lluny sembla alhora.

Un objectiu clar

Mentre els Mossos d'Esquadra es preparen per entrar i desallotjar definitivament el recinte, la Sheila es converteix en símbol d'alguna cosa més àmplia. D'un sistema que arriba tard. O que no arriba.

Des del Sindicat de Llogateres, presents des de primera hora del matí, denuncien que els Serveis Socials no han ofert solucions reals.

Des de l'altra banda, l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, assegura que totes les persones que disposen d'informes favorables de Serveis Socials han estat ateses mesos abans del desallotjament. 

La Sheila observa el moviment amb distància. Sap que avui perdrà aquest refugi precari. No sap què vindrà després. “La situació és molt injusta”, diu. “Ningú tria viure així”. La seva història és diferent de la de molts altres: no és una delinqüent, no és una okupa professional. És una mare sense casa.

Quan apaga el cigarret contra el terra moll, el seu gos torna a acostar-se. Ella l'acaricia sense deixar de mirar la maleta sobre el llit. El B9 es buida. Les persones se'n van. Però la pregunta segueix flotant a l'aire, sense resposta: on dorm aquesta nit algú com la Sheila?