És discutible. La decisió de Jaume Collboni, ¿la podrien haver pres els comuns?  L'argument que es podria exhibir seria similar. Perquè l'Ajuntament de Barcelona ha comprat la Casa Orsola en col·laboració amb la Fundació Habitat 3. El que es denomina com a col·laboració públic-social.

Els comuns han estat uns forofos d'aquesta fórmula. Altra cosa és que tinguessin l'habilitat, la cintura i el sentit de l'oportunitat quan governaven la ciutat que ha tingut ara Collboni.

La qüestió és que si hi ha voluntat política es poden fer coses en molts àmbits. Això ho ha demostrat l'alcalde socialista, però, ¿què es resol amb la Casa Orsola?

Per començar, els veïns poden respirar. No hi haurà desnonaments. I l'ajuntament ha comprat un immoble un 30% per sota del valor de mercat. No és una mala operació.

¿Pot fer-ho en el futur immediat amb altres edificis? És evident que no. Ni pot ni vol fer-ho Collboni, ni està en l'horitzó d'un ajuntament que es mou en un territori on preval la llei del mercat. Aleshores, ¿què decisió ha pres?

Un canvi de direcció. Una posició ferma. L'Ajuntament de Barcelona, avui, assenyala que aquest mercat ha de tenir algunes limitacions. Una coerció, diran els liberals, o, millor dit, els llibertaris.

Les coercions, sí, són necessàries precisament perquè el mercat pugui funcionar amb certa equitat. Ho ha defensat de forma brillant Timothy Snyder en un llibre que serà una referència: Sobre la llibertat. I que, des de l'àmbit econòmic, subscriu també Joseph Stiglitz, en la seva recent obra Camí de llibertat. Els temps són contradictoris, però aquesta corrent filosòfico-política-econòmica té el seu pes.

Les qüestions que queden en l'aire, clar, són moltes. Un exemple: si l'immoble es compra per poder ajudar els més vulnerables, els que s'han queixat del fons inversor que va comprar la Casa Orsola haurien de ser els primers a deixar les vivendes.

¿Poden o no poden pagar un lloguer en una zona tensionada, -i tan desitjada com l'Eixample- amb els límits que ha marcat el Govern de la Generalitat? Si poden fer-ho, no haurien de continuar en l'edifici.

La decisió de Collboni, per tant, té aquesta doble lectura: marca una posició, per assenyalar que s'ocuparà de l'habitatge, que no desitja que el mercat prengui l'última paraula expulsant a tots aquells que no puguin competir, i dóna un cop polític a la taula.

Allò que està en joc a Barcelona és la possibilitat que hi hagi o no un govern estable, amb una majoria suficient.

Collboni no la té. Però sap que la pot tenir si aconsegueix un suport suficient per part d'aquells veïns de Barcelona que es van inclinar en els últims anys pels comuns. El PSC necessita una part de la bossa dels comuns –que van obtenir nou regidors, per els deu socialistes—per erigir-se en les properes eleccions amb claredat com a guanyador, amb 13 o 14 regidors.

Només des d'aquesta posició podrà tenir socis vàlids per governar amb solvència.

El cop ara és clar: compra la Casa Orsola, en col·laboració amb una entitat del tercer sector. Pel desnonaments, busca solucions, amb promocions urbanístiques en diferents punts de la ciutat que ja estan en marxa. Entra en el camp dels comuns, que insisteixen en una fórmula que no va funcionar i que ha estat descartada pel PSC, la reserva pública del 30% en les noves construccions.

Tanmateix, no es vislumbra una solució global després d'aquesta decisió de Collboni. Queda molt per fer. Són anys i anys en què els propis ajuntaments van mirar cap a un altre costat, anys en què es va considerar que el mercat era molt savi, i que no era necessària una intervenció pública.

L'Ajuntament no pot fer-ho sol. Està clar. Necessita el Govern de la Generalitat i les administracions supramunicipals, com l'AMB. I també sembla clar que el PSC –avui—no té la força suficient a Barcelona per tirar endavant, per exemple, una alternativa a aquesta reserva del 30%.

¿La pactaria amb Junts, després de deixar clar que s'ha distanciat dels comuns?

Al mateix temps, i aquesta és la gran paradoxa, Collboni ha buscat una fórmula per la Casa Orsola que els propis comuns haurien adoptat. El problema per a ells és que va passar el seu temps.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial