La funció de les administracions sol ser doble. Per un costat, ha de fer plantejaments de futur sobre els grans temes amb base en reflexions estratègiques i, per l'altre, ha de resoldre problemes que es plantegen en el dia a dia i evitar que s'enconin i complicin.
Això vol dir, enfrontar allò que és urgent sense que per això decaigui l'atenció cap al que és realment important. En la teoria política que manejaven antigament l'esquerra, era la diferència, però alhora la necessària conjugació entre l'estratègia i la tàctica.
Ho dic a raó del complex i profund problema de l'habitatge que es produeix a Barcelona, un aspecte concret del qual ha portat a que saltessin espurnes entre els socialistes i l'esquerra posmoderna hereva d'Ada Colau. Es tracta de la solució donada al conflicte de la Casa Orsola on la mobilització d'inquilins i el Sindicat de Llogaters van fer impossible l'esbucament dels seus habitatges i l'especulació consequent dels nous propietaris disposats a modificar l'immoble per construir pisos turístics que, com és conegut, resulten molt més remuneradors, però destructius perquè sigui efectiu el dret a l'habitatge.
Un cas concret que alhora resultava simbòlic i sobre el qual no era aconsellable que es pogués acabar per produir un problema d'ordre públic que acabés en una batalla campal.
La resposta de l'Ajuntament de Barcelona ha resultat intel·ligent, desactivant el conflicte, tractant el cas justament com alguna cosa particular i singular. Certament que el greu problema de l'habitatge a la ciutat no es resoldrà, ni tampoc acabar amb els desnonaments, comprant tot edifici amb problemes d'especulació. No crec que tècnics i polítics de la corporació barcelonina siguin tan simples.
Però està bé desactivar conflictes, alhora que s'envia un poderós missatge al sector més vorac del negoci immobiliari: el sector públic és, ara, un agent insubstituïble de reequilibri dels pitjors efectes d'un mercat que està provat, per si mateix, que no proporcionarà habitatge assequible als habitants de Barcelona.
L'intervencionisme resulta, davant d'un bé públic que ha de preservar un dret constitucional, inevitable. Mercat i regulació pública no és necessari que es confrontin, podrien anar de la mà en la mesura que l'àmbit privat entengués que aquesta és una activitat en la qual és legítim un cert marge de benefici empresarial, però que no és lloc per lucrar-se de manera inexorable.
El missatge està llançat, però enfrontar del tot el problema requereix de mesures polítiques i legals que garanteixin construcció d'habitatges de compra i lloguer a preus tasats, posar en joc més sòl públic i privat per augmentar notablement l'actual parc d'habitatges, la qual cosa contrauria tant preus de compra com de lloguer i, sobretot, acabar amb l'impacte especulatiu brutal dels apartaments turístics.
L'habitatge convertida en recurs d'especulació turística no hauria de tenir cabuda a la ciutat si es vol que aquesta faci una funció urbana en la que es pugui viure i no de parc temàtic per a viatgers low cost. Per als visitants existeix un recurs adequat com és l'oferta hotelera, aquesta és justament la seva funció.
Possiblement ha resultat sorprenent la reacció de l'esquerra de l'esquerra en tot això. Sembla que acusin l'ajuntament d'haver-los deixat sense el joguet de la mobilització per la Casa Orsola, d'haver-ho resolt sense negociar-ho amb ells.
Entenc que el que aquí es disputa és el protagonisme amb relació al calent i estratègic políticament tema de l'habitatge que el món dels comuns o de Sumar reclama com a una qüestió pròpia.
El seu electorat de les classes mitjanes és molt sensible a això. Tenen dret a intentar influir sobre les solucions i, probablement, puguin aportar idees a una negociació en la qual les bones intencions i el que sembla ideal sobre el paper acabi per funcionar en la realitat.
Però la anomenada extrema esquerra -que en realitat no ho és tant- hauria d'assumir que el govern a Barcelona i Catalunya el té el PSC i que, en realitat, ells es van negar a incorporar-se per evitar l'erosió.
Així doncs, espero que, escoltant a tothom, a qui els toca decidir és als socialistes. Perquè les decisions siguin adients, les crítiques des de fora poden ajudar per millorar, sempre i quan no siguin infantils i no tinguin l'olor a banya cremada.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial