“A la memòria li agrada fer trampes”, diu un dels personatges de Clavells, d’Emma Riverola, que la setmana que ve es presenta al Goya, dins del Festival Grec que cada estiu se celebra a Barcelona. Quina gran veritat! Com es diverteix a costa de tota aquesta gran traidora! Però, clar, malgrat Hume, l'home és la seva memòria i poc més. No pot evitar recrear el que va poder haver estat i potser va ser. O no va ser.

Hi va haver un temps en què es va poder dir que els homes eren el seu projecte, però els plans a llarg termini són cada vegada més escassos perquè la humanitat sencera sembla empenyer-se a bloquejar el futur. Serà per això que les distòpies han substituït les utopies?

Per dir-ho amb paraules de Remo Bodei: “El capvespre de les grans expectatives col·lectives que fins fa un quart de segle orientaven milions d’homes, condueix tendencialment a una privatització del futur i a la fabricació d’utopies a mida, de factura casolana” (La filosofia del segle XX i més enllà).

Barcelona s'ha somiat moltes vegades, agafant impuls en ella mateixa i, també, sent reflex d’altres esperances.

Un d’aquests ensumades és el que reflexa l'obra de Riverola. Dos personatges (representats per Abel Folch i Silva Marsó) evocan, no sempre de forma coincident, la revolució dels clavells i el seu propi projecte revolucionari. Com, amb només 20 anys i tota la vida per davant, van decidir viure-la en directe, viatjar de Barcelona a Lisboa, convençuts que allà estava la llavor del futur.

Després, com escrigué Vázquez Montalbán, el futur va ser molt diferent a l'esperat. Amb el seu concurs? A la seva pesar? Dues preguntes que es pot fer qualsevol davant el resultat de la seva pròpia vida.

Els dos personatges es pregunten sobre l'escenari: aniríem ara a Lisboa?

Ambdós van fer el que van poder o el que van saber. Va ser l'adequat?

Volien, reconeixen, canviar el món, encara que pot semblar que ho pretenien, reflexionen, perquè eren uns ignorants o uns vanitosos o uns tipus perillosos. Perquè vist el resultat de les utopies somiades al segle XIX i sofertes al segle XX, es pot pensar que darrere la voluntat de canviar les coses hi ha, moltes vegades, tipus decidits, autoritaris, definitivament perillosos.

Una altra possibilitat és que fossin machadianament bons, que creguessin en la possibilitat del progrés i de la millora global de les condicions de vida.

Sense oblidar que a vegades es fan coses per amor i per ser correspondit.

Clavells coincideix amb el 50 aniversari de la caiguda de la dictadura portuguesa. Es representa als 50 anys de la mort del dictador espanyol i un any abans que faci mig segle del primer Festival Grec. Quina celebració! Serà per tapar el que en cadascú hi hagi de fracàs vital? Per tancar en un traster sense llum la por al futur i, qui ho diria, també al propi passat?

Els setanta van estar plens d’esperances. Van florir algunes llavors escampades des de la primavera del 68. Però també es rearmaia la dreta.

Caigué Nixon, però li van donar el Nobel a Kissinger i abans que acabés la dècada, Margaret Thatcher va guanyar les eleccions i va obrir la llarga època del neoliberalisme.

Això dóna per a un assaig o, quan es converteix en vida, per una obra de ficció que parli de tots. És el que ha fet Riverola en Clavells: descobrir el personal en el general. Convertir-ho en peripècia de dos personatges que sublimen les seves pròpies turbulències, les de tants ciutadans.

No tots els barcelonins van anar a gaudir dels clavells que adornaven els fusells lisboetes. Armes que ja no feien por perquè no apuntaven a ningú.

Però molts barcelonins van suspirar per les possibilitats de la llibertat que allà s’obrien. Encara ensopeguen?

Clavells no és un cant a la nostàlgia sinó una obra plenament actual que salta damunt el temps.

Està enganxada al present. Als anys de la revolució dels clavells el discurs de la dona hauria estat molt diferent. I el seu comportament també. No és segur, en canvi, que alguns homes no repetissin el passat. Es parla, doncs, de l'ahir, de l'avui i, si n'hi hagués, del demà.

En algun moment de la peça (no es tracta d’esclafar la història) els personatges es reten i recuperen, sense citar-la, la frase de Kant: atreveix-te. ¿A què? Kant deia que a pensar i la història posterior s'ha afanyat a afegir que cal estar disposat a viure.

I és millor fer-ho amb un clavell reventó que amb un lliri a la mà.

*Aquest article ha estat traduït automàticament amb l'ús d'intel·ligència artificial