Aquest divendres es va celebrar un ple municipal extraordinari promogut per Junts i Comuns. La seva pretensió ha estat, i aconseguit, la reprovació de l'alcalde Collboni. Aquesta pinça dels de Puigdemont i dels de Colau no només no és novedosa, sinó que és reiterativa en el temps, l'última fa un mes.

La suma d'independentistes i de l'esquerra extrema ha multiplicat successius acords de rebuig a la gestió del govern municipal. Quan no ho reprodueixen, impedeixen que s'aprovin modificacions de crèdit per destinar els recursos necessaris per prestar serveis a la ciutat o altres dictàmens similars.

És òbvia la gestió de Jaume Collboni té més foscos que clars i que la negror és notòria en qüestions rellevants com la inseguretat ciutadana, la inaccessibilitat a l'habitatge, l'asfíxia fiscal o la brutícia i la manca d'il·luminació als nostres carrers.

Ara bé, la resposta ha de ser acordar successives reprovacions polítiques estèrils del govern municipal? Han de recolzar-se les promogudes pels comuns el model de ciutat està en les antípodes ideològiques per part de qui diuen ser una alternativa a l'esquerra?

És paradoxal que Junts esdevingui a Barcelona el teloner dels comuns i que PP i Vox acabin sent els palmeros de les propostes de l'independentisme i dels “comunes-tas”. Tots ells han votat a favor de reprendre a l'executiu local. Seria més efectiu aprovar l'impuls de mesures reals i d'impacte a la ciutat i als seus veïns.

Junts és l'altaveu de Puigdemont a Barcelona en la seva pretensió secessionista i els comuns els portaveus d'una Ada Colau a l'ombra des de la qual esperarà un any per decidir si es torna a presentar a l'alcaldia en les properes eleccions de 2027. Mentre, Junts s'uneix a l'estratègia comuna de desgast governamental sense cap retorn positiu per a ells i sí pel benefici dels de l'exalcaldessa. Mentre, el PP i Vox s'hi presten.

El centre-dreta s'està jugant a deixar de ser una tercera via a Barcelona davant l'esquerra i l'independentisme si es limita a ser, a dret i a esquerra, l'ajuda de Junts i de comuns. Hauria de ser tan equidistant de les estratègies de tots dos com distanciat de Collboni. És a dir, consolidar un perfil propi, nítid i diferenciat.

Critiqueu a Collboni vista la seva gestió és obligat, però reprovat a instàncies de i després d'escoltar les raons dels comuns és inconsistent. Els arguments dels de Colau són contradictoris amb un model liberal conservador i, per tant, els partits amb aquest perfil i idea de ciutat haurien de deixar de fer el joc a l'esquerra extrema i passar a apostar per defensar les seves pròpies tesis al marge del que diguin i proposin els independentistes i els “ultrarossos”.

Collboni amb aquesta oposició pot estar satisfet. Seguirà de reprovació en reprovació fins a la seva victòria final en els següents comicis on podria obtenir uns resultats electorals similars als de Salvador Illa en les últimes eleccions catalanes.

Si el més notori o noticiable de l'oposició és la crítica a les formes de govern, que no al fons, el seu balanç, la recurrent pinça de Junts i comuns serà la del cranc i retrocediran en suports. Barcelona precisa que l'oposició per ser alternativa recuperi el nord en el seu rumb i aconsegueixin els canvis en les polítiques i de governs.

És millor anar de la reprovació a l'aprovació. Cal passar de pinçar testimonialment a envestir efectivament. Virar des de la crítica insubstancial i sense conseqüències d'una reprovació cap a l'aprovació de propostes d'impacte ciutadà i d'accions que desenmasquerin amb encert i eficàcia les mancances de govern.

A alguns, més que fer una pinça, se'ls va la pinça.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial