Cada vegada que passo per la cantonada de Via Laietana amb València, em quedo enganxat a l'aparador de El marc d'or, una botiga d'enmarcacions, cartells antics, pòsters (atenció als de Tintín), plaques metàl·liques amb anuncis de productes de fa un fart de temps i altres alegries gràfiques.

Sempre penso que ja no la trobaré allà (Via Laietana, 145), i que en el seu lloc hi haurà una nova seu de l'acreditada corseteria Yamame o la enèsima imitació de les cafeteries de Williamsburg, Brooklyn, amb el seu brunch i les seves torrades amb alvocat (Déu les maleeixi!).

Tal com està l'Eixample, és un miracle que El marc d'or segueixi al seu lloc, ja que un ja ha vist desaparèixer al seu barri la major part del que es coneix com a botigues de tota la vida. La primera va ser el Colmado Forcada del carrer Mallorca, entre Rambla Catalunya i el Passeig de Gràcia, únic establiment de la zona on arribaven les llegendàries patates fregides gallegues Bonilla a la vista.

A Can Forcada et pegaven uns pals considerables, però sempre trobaves coses estupendes que no estaven enlloc més. Així va ser fins que li va arribar l'hora de la gentrificació, i ara hi ha una cafeteria model Williamsburg.

Mai he entrat, així que no sé si despachen torrades amb alvocat, però no em sorprendria gens ni mica. I després del de Forcada, van venir més tancaments bruscos, que continuen en l'actualitat, si és que queda algun lloc amb solera per tancar.

El marc d'or es va inaugurar al 1939, just després de la guerra civil. Temps xicots i propicis a fams i misèries. Com ningú tenia un duro, es va oficialitzar el trueque per als artistes o propietaris de llenços dels quals volien desprendre's (per penjar altres).

Per un quadre, et donaven tres marcs. El quadre es posava a la venda en la botiga i si algú el comprava, tot això se l'emportava el propietari. I si no, sant joder-se va caure en dilluns, que deia un personatge d'una de les novel·les d'Eduardo Mendoza.

Només trobo dos motius per a la permanència d'El marc d'or en tan bona cantonada: que el local sigui de propietat o que gaudeixi d'un lloguer antic que li faci perdre diners al casolà.

Hi ha un tercer motiu, però dubto molt que contribueixi a l'esplendor de l'establiment: Pedro Sánchez, el nostre estimat president del govern, confessa ser fan de la botiga, que ha visitat en diverses ocasions per fer-se amb cartells vintage amb els quals decorar el seu modest apartamentet madrileny de servidor públic.

És una llàstima que Sánchez no es trobi precisament en la cima de la seva popularitat i que mitja Espanya vulgui veure'l donar amb els seus ossos a la presó, si resulta que estava plenament al corrent de les trifulgues dels seus tres tenors (Cerdán, Ábalos i Koldo) i aquestes servien per finançar ilegalment el PSOE (o a ell mateix).

Si Sánchez fos estimat per tots els espanyols, a la botiga li aniria molt bé una foto seva a l'aparador, feta en el moment de fer-se amb unes quantes peces per les parets de casa seva.

Però, tal com està el pati, és més probable que la imatge del nostre home a la vidriera de l'entrada fes fugir als possibles clients.

El marc d'or és ja l'únic que recorda a les meves botiguetes preferides de la infància, aquells petits quioscos especialitzats en cromos i postals d'estrelles de cinema davant dels quals em parava fascinat quan era un nan.

Dirigits a nens i aficcionats al cinema per igual, la veritat és que no podien ser més de postguerra. No sé si els trobo a faltar perquè eren molt bons o perquè començo a ximplejar. En qualsevol cas, per tornar a aquella època, ja només em queda El marc d'or. Si és que un dia d'aquests no es produeix la venjança de la torrada amb alvocat, que ha d'estar que trina, la maledicta.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial