Em prenc la llicència de robar-li a Robert Graves el títol d'un dels seus llibres per encapçalar aquest responso a Discos Revólver, que tanca a finals d'aquest mes per la baixada de vendes i les pressions de la gentrificació. Tanca a mitges, ja que només (¿només?) cau una de les dues botigues que tenia l'empresa al carrer Tallers, la que s'encarregava principalment de les novetats.
L'altra, la del magnífic altell ple de delicioses antuallades, segueix en peu, per la qual cosa encara es podrà remenar a les seves galledes a la recerca d'objectes rodons amb els quals omplir buits musicals. Però el que importa és que els qui encara comprem discos ens quedem sense un dels pocs llocs on encara podíem trobar coses d'interès.
Em temo que és normal, donat que els discos són residus del passat que interessen molt poc al comprador jove i adolescent. Els adictes al mainstream, tranquils, ja que podran seguir comprant l'últim de Aitana o de Bad Bunny fins i tot als supermercats.
I els altres continuarem fent-nos amb el material que ens interessa de la manera que sigui. La meva és molt senzilla: cada mes em llegeixo el Mojo i l'Uncut britànics, prenc nota del que em pot interpel·lar, ho demano a Amazon (tot i que em rebenta donar-li diners a algú capaç de llogar Venècia per al seu casament) i santes pascues. Però la veritat és que no m'agrada. A mi el que m'agradava era la cosa física: visitar les botigues de discos, veure'ls, tocar-los i, finalment, comprar-los.
Per a aquest tipus de client, les coses fa temps que van començar a complicar-se. Quan van tancar Discos Castelló -gràcies al qual el carrer Tallers va poder ostentar durant anys el títol de carrer dels discos-, ja vam veure que pintaven bastos (i no només aquí: recordem el tancament de Virgin, on ara hi ha un super Zara, o la clausura mundial de Tower Records, a les botigues de Londres i Nova York on tan feliç em van fer).
Discos Castelló va néixer el 1928 en un estand del mercat de Sant Antoni. Quan jo vaig començar a comprar-los discos, regentaven una mena de petita porteria amb prestatgeries plenes d'elepés. Amb el temps, es van convertir en un imperi, amb tres o quatre botigues al carrer Tallers (només en queda una, dedicada a vendre pel·lícules en DVD). Amb l'arribada de la debacle internacional, Discos Castelló va acabar tancant el 2016.
I ara li toca el torn a Discos Revólver.
És inútil redactar una elegia al temps perdut, ja que el suport físic de la música porta temps caminant cap a la tomba. De vegades penso que ja només comprem discos els majors de cinquanta anys (passa el mateix amb la premsa musical britànica de qualitat, que es dirigeix als carcamales com jo perquè els joves, a més de no comprar discos, tampoc consumeixen revistes).
Per molt bé que me'l passés (que me'l vaig passar) patrullant, com Flowers, el fotògraf alternatiu (a la fotografia i a tot en general), el carrer Tallers en la meva adolescència i joventut, haig de reconèixer que les coses canvien i és molt el que queda enrere. No podíem preveure-ho abans d'Internet, però ara és evident.
Allò que no es pot evitar és pensar que aquesta ciutat ja no és teva i que aquesta època tampoc acaba de ser-ho. Per intentar suavitzar totes dues evidències, un -a part d'enviar cílicament la carta als Reis a Jeff Bezos- s'acostava a vegades a Discos Revólver amb l'esperança de trobar alguna cosa que no arribés a cap altre lloc (la FNAC cada dia et dóna menys alegries). I de vegades sonava la flauta, tot i que fos per casualitat, i tornaves a casa ben content.
També això s'ha acabat. I oxalá es pogués culpar-ne la gentrificació en exclusiva, però no, la trista realitat és que els discos cada dia interesen menys: ocupen espai i la gent prefereix escoltar música al mòbil (hi ha qui fins i tot veu pel·lícules). Hi ha una època que s'acaba, i el tancament de les botigues de discos només és una constatació més. Regocijémonos que encara quedin cinemes oberts, encara que en la majoria només es projectin pel·lícules de la Marvel.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial