Carme Riera, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Reial Acadèmia Espanyola, insisteix que l'extraordinari escriptor Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) “Es mereix el Premi Nobel”.

Així ha titulat el seu article a La Vanguardia, amb el suport literari i influència cultural que això suposa. “Gimferrer és el més important de la nostra literatura, tant en castellà com en català”, sosté Riera. 

Pere Gimferrer Torrens és poeta, prosista, crític literari, traductor, editor... A la Reial Acadèmia Espanyola ocupa la cadira de la lletra O. La mateixa on es va seure el poeta Vicente Aleixandre, Premi Nobel de Literatura el 1977.

Premonició, o no. Diables, o no. Gimferrer ha publicat 26 poemaris, 23 assaigs, deu traduccions, tres novel·les, dos dietaris, una autobiografia… I ha estat guardonat amb 18 premis de reconegut prestigi.

Deslissar-se per alguns títols dels seus poemes inspira amor, bellesa i repòs. Arde el mar. Foc cec. Amor en vilo. Alma Venus. Els miralls. Marinejant. El diamante en l'aigua. Espejo, espacio y apariciones…

La seva prosa és un compendi d'arts, lletres i ciència que incita a l'ensomni i a la serenitat. Los raros. Radicalidades. Interludio azul. Fortuny. La calle de la guardia prusiana.  El agente provocador. Miró y su mundo. Magritte. Toulouse-Lautrec…

Personatge plurilingüe, les seves traduccions de català, castellà, francès i italià són obres clàssiques d'obligada referència i solvència internacional. Stendhal, Ausiàs March. Voltaire, Flaubert, Brossa, Gabriel Ferrater…

Més motius pel seu Premi Nobel. De jove ja admetia la influència d'Octavio Paz (Nobel,1990). Com a directiu a les editorials Seix Barral i Planeta, va editar a García Márquez (Nobel, 1982) i a Vargas Llosa (Nobel, 2010).

Era membre del jurat del Premi Planeta quan ho van guanyar Cela (Nobel, 1989) i Vargas Llosa molt abans que els premiés l'Acadèmia Sueca. La seva sensibilitat, cultura i saviesa han aportat grans autors a la literatura en català i en castellà.

“Gimferrer viu en poeta perquè escriu en poeta i escriu així perquè és poeta essencial, com Rubén, Juan Ramón o Neruda”, el va comparar Francisco Umbral.

Però falta un Nobel català des de Frederic Mistral (Nobel 1904) i Claude Simón (Nobel, 1985), francès que escrivia en català. Tot i que Cela sempre va nominar a Gimferrer com a favorit.

Les candidatures de Salvador Espríu i Miquel Martí Pol van quedar en no res. “Petit monstre de les lletres”, el va cridar Jaime Salinas.  L'acadèmic Luis María Ansón augura des de fa anys que “Pere Gimferrer serà Premi Nobel”.

Afegix Ansón que és “un poeta català, que escriu en els dos principals idiomes d'Espanya”. Això no ho perdonen els talibans del català. Com no van perdonar Espríu, Pla ni tants altres.

Aquesta vegada la maquinària cultural catalana en cerca d'un Nobel s'ha posat en marxa per promocionar la candidatura de Gimferrer. Ara que compleix vuitanta lluïts anys sense ser demolido per la seva elegant vellesa.

Més motius pel seu Nobel. Gimferrer ha modernitzat la alta cultura i ha revaloritzat la cultura popular. Els seus valors literaris són molt variats. I la seva bellíssima poètica sedueix i absorbeix.

Es preguntava Gimferrer: “Què pot ser l'escriptor sinó una passió sostenida del llenguatge?” Doncs, a més, un reconegut i merescut Premi Nobel de Literatura.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial