El títol d'aquest article és el d'una vella pel·lícula nord-americana (The roaring twenties, 1939) dirigida per Raoul Walsh i protagonitzada pel gran James Cagney. La cosa anava de gàngsters implacables i succeïa en una dècada especialment fructífera per a mafiosos i assassins en general. I tot i que els anys 20 del segle XXI no són comparables als del segle XX, últimament hi ha senyals a Barcelona que el crim s'està descontrolant: vegi's el trist cas del subjecte abatut a trets fa uns dies a la cantonada de la pacificada carrer del Consell de Cent amb Villarroel.
No es tracta de recordar altres temps presumptament feliços i tranquils, ja que mai han acabat d'existir, però sorprèn des de fa un temps la proliferació de notícies que inclouen trets i punyalades mortals.
Fins i tot els polítics donen mal exemple: pensem en aquest alcalde d'Arbeca que ha hagut de dimitir després d'agredir a la seva exdona i mossegar a un Mosso d'´Esquadra. Al Barça hi va haver un jugador sud-americà que, de tant en tant, mossegava a algú de l'equip rival, però lo d'un alcalde que mossega és una novetat absoluta en el nostre panorama político social (potser el seu partit, ERC, hauria d'haver-lo enviat a les reunions amb el govern central sobre la singularitat catalana a l'hora d'apoquinar pel projecte teòricament comú).
Tenim aquí la confluència d'un problema general i un problema local. A nivell general, el món cada dia és més violent. Les massacres a escoles o els assassinats múltiples ja no són únicament una especialitat nord-americana, ja que s'han estès a tota Europa.
Si no passen més desgràcies és perquè als nostres països no és tan fàcil aconseguir una pistola i és pràcticament impossible aconseguir un fusell d'assalt. Però qui vol matar, mata. I cada vegada amb més freqüència. I més a prop dels ciutadans presumptament normals, com s'ha vist en l'incident del Consell de Cent amb Villarroel.
També dóna la impressió que la gent cada vegada té la metxa més curta i s'encén per qualsevol motiu. Fa uns dies, una dona de 36 anys va apunyalar al coll a un home de 27 per una discussió de trànsit. La gent s'apunyala als bars i al carrer. Ja res es resol a crits o a punyades. Les reaccions violentes a qualsevol contrarietat han crescut de manera exponencial. Què fer davant unes societats cada vegada més violentes?
El de Torre Pacheco, Múrcia, no és un bon exemple de com resoldre les desavinences, però la voluntat de l'ajuntament de comprar pistoles Taser per a la guardia urbana era una proposta raonable que va ser menyspreada pels de Junts (suposat partit de llei i ordre, catalans, per descomptat) sense cap motiu, més enllà de posar en pràctica allò de que a l'enemic, ni aigua.
els nostres cossos policials han de posar-se al dia i acostumar-se a un món molt més violent que el que van trobar quan van sortir de l'acadèmia. Els anys 20 a Barcelona encara no són els Roaring twenties de la pel·lícula de James Cagney, però la cosa s'està complicant clarament. I no crec que la solució als nostres problemes de criminalitat es resolgui posant al capdavant del departament de seguretat ciutadana a l'alcalde d'Arbeca, per molt que se li dongui bé el de mossegar.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial