Fa una dècada vaig tenir l'oportunitat de conèixer les instal·lacions de la Comissaria de Via Laietana, des de la vetusta escalinata d'accés als despatxos amb fluorescents del segle passat. També els seus calabossos. Inevitable l'escalfor al pensar en els horrors que han vist aquestes parets cobertes amb rajoles d'un inesperat to taronjat.

L'edifici del número 49 de la Via Laietana de Barcelona va ser el centre dels horrors de Barcelona durant tot el segle XX. Des que es va inaugurar, a finals de la dictadura de Primo de Rivera, va ser l'epicentre de la repressió contra el sindicalisme i l'obrerisme barceloní. Durant l'època republicana, va continuar sent un lloc de repressió fins al punt que era conegut en els cercles obreristes com “El molí sagnant”.

I la Brigada Político-Social de la policia franquista no va fer més que prolongar i estendre aquests horrors contra gairebé qualsevol durant cinc dècades. Al llarg de la dictadura s'estima, que només a Barcelona, “un mínim de 4.143 persones” van ser detingudes per activitats polítiques.

Aquest és el passat que hem de recordar, per no oblidar els riscos d'un poder polític sense contrapoders; d'unes forces de seguretat sense límits i centrades en preservar la seguretat d'un règim dictatorial oblidant el bé comú.

Però la memòria és memòria. I les estratègies polítiques que l'utilitzen com a bandera no sempre tenen com a únic objectiu salvaguardar la memòria.

Per què el Govern de Pedro Sánchez es resisteix com gat panxa amunt a tancar definitivament la comissaria de Via Laietana?

Es tracta d'una exigència gairebé unànime de tots els seus socis amb representació a Catalunya, des dels comuns a Podem, passant per suposat per Junts i ERC. Tenen raó tots aquests partits en assenyalar el ministre Fernando Grande-Marlaska com un ‘feixista’ irredempte infiltrat en el Govern més progressista de la història?

Podria ser. Però també és possible que les resistències del Govern, el actual i els anteriors, tinguin molt més a veure amb la convicció que no poden completar fins a aquest extrem la desaparició de l’Estat a Catalunya.

Barrar qualsevol símbol de l’Estat a Catalunya és un dels objectius del catalanisme des de temps de Jordi Pujol. Des dels governadors civils a la Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), que segueix tenint més estacions meteorològiques que ningú repartides per la geografia catalana, tot i que pels mitjans mainstream només existeix el Meteocat de la Generalitat.

Ho vam veure en el convuls octubre de 2019. Allò que l'independentisme ha anomenat ‘la batalla d'Urquinaona’ i que no va ser més que una operació d'assetjament a la comissaria de Via Laietana.

No va ser així tots els dies. Hi va haver jornades en què les protestes es van concentrar davant de la seu del Departament d'Interior de la Generalitat. Davant una cúpula dels Mossos d’Esquadra liderada llavors per Miquel Buch, abandonat als peus dels cavalls per un president Quim Torra que es dedicava a arengar els cadells independentistes.

Però aquells primers dies els protagonistes dels aldarulls eren els fills coperos de famílies nacionalistes de tota la vida que cremaven contenidors fins a les 23 hores, per trucar després a casa preguntant què hi ha de sopar des dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Va ser el divendres, quan els aldarulls portaven cinc dies in crescendo i havien desembarcat a Barcelona grups antisistema de mitja Europa, quan la batalla es va traslladar a la Via Laietana. A la comissaria que segueix representant la presència d'una policia espanyola en el mateix cor de Barcelona.

També llavors quan els Mossos, superats per les limitacions imposades des del Govern i el Parlament a la seva operativa antidisturbis, van haver de donar pas als membres de la Policia Nacional. També a les seves bales de goma, les úniques que permetien mantenir a distància uns manifestants que van deixar sense llambordes bona part dels carrers adjacents.

El Govern de Pedro Sánchez ha anunciat l'últim acord per convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria, però ha encès als seus socis en mantenir l'activitat policial a l'edifici. Els comuns pressionen per anar més enllà, com relatava ahir Metròpoli Oberta, però l'única alternativa que proposen és exiliar a la Policia Nacional a la Verneda.

Aquesta comissaria és ja, de fet, l'autèntic centre funcional de la Policia Nacional a Barcelona, amb instal·lacions àmplies i modernes. Però es troba a cinc quilòmetres del cor polític de la capital catalana. Parlem de memòria, però també dels símbols del poder.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial