Després d'haver comès alguna travessura de nivell cinc, els nens solen defensar-se com poden de les acusacions paternes. La defensa més habitual és la frase “Jo no he estat” (que Bart Simpson va completar: “Ningú em va veure. No pots provar-ho”), però també gaudeix de molta predicament una pregunta trampa: “Però, què he fet?” (quan els tendres infants són plenament conscients de què han fet).

Aquestes reaccions solen perdonar-se'ls a les ments puerils, però ja és més difícil fer-ho quan qui les protagonitza és, teòricament, un a dult responsable.

D'aquí que la desagradable sorpresa que s'ha endut el nostre estimat alcalde, Jaume Collboni, en veure com se li negava l'entrada a Israel. Què s'esperava del govern de Netanyahu, que no es distingeix precisament pel respecte a la llibertat d'expressió?

Per compte seu, Collboni va tallar relacions amb Israel, com si una ciutat pogués emprendre-la contra un país qualsevol sense incórrer en un brindis al sol. No content amb això, es va llepar el germanament entre Barcelona i Tel Aviv, que segons tinc entès, és la ciutat més oberta i liberal de l'estat jueu i el refugi natural per a tots els qui aspiren a portar una vida més o menys normal en una situació que porta dècades sense ser-ho en absolut.

Alliberar-se de Tel Aviv és negar que, si un es germana amb algú, ha de sostenir aquest germanament a la bona i a la dolenta. Desprestigiar els habitants de Tel Aviv, on major és la resistència al animal de Bibi, se'm fa un detall molt lleig i una concessió al pogresisme de saló, tot i que aquesta sigui l'única forma de progresisme que practica el PSC.

“Però, què he fet jo?”, va semblar dir Collboni en veure que se'l considerava persona non grata a Israel, tot i saber perfectament, com els nens després de la gamberrada de torn, què havia fet. Sí, gamberrada.

És la millor definició que se m'acudeix per la ruptura de relacions de Barcelona amb Israel. Una gamberrada que consisteix a ficar-se en camises de onze fulles, donat que l'àmbit d'influència del nostre alcalde és la ciutat que, més o menys, governa.

Molestat pel atzucac israelià, Collboni ha doblat el pressupost per Gaza (de 200.000 euros a 400.000) i s'ha tret de la màniga el Districte 11 de Barcelona, que està una mica lluny de la ciutat (a Gaza, concretament), al qual ha dotat inicialment amb un milió d'euros.

Es pretén replicar la solidaritat de Maragall amb Sarajevo, però jo diria que hi ha certes diferències entre Sarajevo i Gaza. Amb Sarajevo ningú en el seu ple juici dubtava de les seves raons i la seva situació al costat correcte de la història. Amb Gaza, em sembla que hi ha alguns temes que es presten a discussió.

El suport massiu del pogresisme a Gaza sembla oblidar l'existència de Hamàs, grup terrorista que, per si algú ho ha oblidat, va iniciar les últimes hostilitats contra Israel, demostrant fins a quin punt li sopia el seu estimat poble: qualsevol podria haver intuït que la reacció de Netanyahu seria brutal.

És dur repartir culpes entre una gent a qui s'està exterminant, però tots recordem les imatges de palestins cantant i ballant davant atemptats mortals a Israel o la decisió popular d'encarregar la gestió de les coses a Hamàs en comptes de a l'Autoritat Palestina. Esperar una reacció raonable de Netanyahu (un tipus al qual, en quant deixin de ser president, li esperen tres judicis per corrupció, per la qual cosa se agarra al silló amb més ansietat que Pedro Sánchez) era com creure en els Mags d'Orient.

Però el pogresisme no està per subtilitats. Palestins bons i jueus dolents i no hi ha més a parlar. Collboni ha delegat en Albert Batlle per a un assumpte que li competeix, el incident de la gelateria argentina a Gràcia (resolt amb la tradicional actitud pusil·lànime del PSC), però s'ha posat al capdavant d'un que no. I després, quan li diuen a Israel que se'n torni per on ha vingut, imposa una expressió de sorpresa, es posa en mode pueril i es pregunta: “Però, què he fet jo?”

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial