Metròpoli, Crónica Global i El Español organitzen, des d'aquest dimarts, la tercera edició de BCN Desperta. Tres dies de debats per compartir idees i visions sobre el futur de la Gran Barcelona des de l'òptica de l'economia, la política, la cultura, la seguretat, la mobilitat... Una visió necessàriament polièdrica per a una ciutat i una regió metropolitana en evolució constant.

“La ciutat necessita un relat nou. Un que no s'escriu en els passadissos del poder, sinó als carrers” apuntava Xavier Salvador aquest dilluns al seu article. No puc estar més d'acord. Després d'anys d'hipertrofia política -a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona- urgeix tornar el protagonisme a altres estaments. Sense oblidar el poder polític, que en última instància haurà de fer realitat el full de ruta que es defineixi. Però aquest full de ruta no pot estar només en mans de la política.

Hi haurà qui pensi que Barcelona no està ja per més debats. Que el que necessita la capital catalana és acció, amb urgència. Acció urgent en matèria d'habitatge, de seguretat, de civisme o de redefinició d'un model econòmic massa dependent del turisme.

És cert. Però l'urgent no pot tapar el necessari. I Barcelona necessita aquest debat ampli per fixar una ruta comuna i consensuada que ofereix el fòrum organitzat per Crónica Global, Metròpoli Oberta i El Español. No és un luxe. O sí ho és. Però en tot cas un luxe necessari.

D'aquí l'interès de veure desfilar, durant tres dies a la consellera d'Interior, Núria Parlón, i el Tinent d'alcalde Albert Batlle juntament amb la directiva de Securitas Direct Rosa Rodríguez o l'intendent dels Mossos Ignasi Teixidó. O la taula en la qual coincidiran l'escriptor Carlos Zanón i l'editor Miguel Aguilar amb la comissionada de l'Ajuntament per a la participació a la Fira del Llibre de Guadalajara, Anna Guitart.

Un luxe que continua desgranant-se a l'agenda de la segona jornada, centrada en l'habitatge. Probablement el principal problema, el més real i transversal, no només de Barcelona, sinó del conjunt d'Espanya i dels nostres veïns europeus.

Bona part dels problemes de la nostra societat, des de la desigualtat i inseguretat econòmica a la seguretat física o l'impacte de la migració -sense distinció d'origen ni poder econòmic- convergeixen per explicar les dificultats d'accés a l'habitatge. També els nous models econòmics, la digitalització o la mobilitat, debats que s'abordaran en la tercera jornada.

L'habitatge, per tant, és un vector de conflicte que fa temps que ha deixat de ser només un problema local.

Ho prova el fet que el Parlament Europeu tancara el primer ple del curs, la setmana passada, amb un acord perquè els Estats membres puguin destinar a habitatge públic els Fons de Cohesió i els Fons Europeus de Desenvolupament Regional.

En un moment en què la frontera Est de la Unió pateix els embats d'una Rússia aparentment desbocada, i que la relació transatlàntica amb EE.UU acusa els efectes de la presidència de Donald Trump, Ursula Von der Leyen ha trobat també en l'habitatge -una qüestió d'àmbit teòricament local- un problema transversal amb el qual dirigir-se a tots els europeus.

És cert que la UE gairebé no té competències en aquest àmbit. Però sí que té diners, fons que poden multiplicar la inversió dels seus Estats membres en habitatge públic. En concret 392.000 milions d'euros que la UE va acordar repartir entre els seus membres a través del Feder, el Fons Social Europeu i el Fons de Transició Justa entre el 2021 i el 2027.

Algun més de 35.500 milions d'euros en el cas d'Espanya, segons l'acord entre Govern i UE del 2022.

L'acord de la setmana passada avala dedicar part d'aquest muntatge a polítiques d'habitatge. ¿Quant? Caldrà atendre als debats d'aquest dimecres per entreveure una resposta.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial