El barraquisme és part de la història de Barcelona. Ho és des de 1870. Sempre ubicats en zones no edificades. Els que ja tenim una edat recordem bé les barraques de Can Valero a Montjuïc als voltants del cementiri, al Poble-sec o als voltants del Pont del Treball Digne. N'hi va haver més, sens dubte. Van arribar a ser un centenar en els anys de la postguerra. Tots acollien la immigració acabada d'arribar de diferents zones d'Espanya.

Ara, tornen les barraques també amb immigració ara vinguda des de l'Àfrica Subsahariana, magribins i de diferents ètnies gitanes europees.

Avui les continuem tenint. Aquesta setmana passada van cremar diverses barraques a la zona de la Sagrera. Per sort, tot va quedar en un ensurt, però podia haver estat pitjor: un drama. Les obres de la futura estació de la Sagrera han estat l'excusa perquè el poblat vagi creixent. Com va créixer el de Vallcarca. Saben, els seus ocupants, que l'estada serà breu perquè aquest espai serà ocupat per diferents serveis. Tanmateix, s'hi acosten perquè esperen solucions de l'Ajuntament de Barcelona. No de les administracions, de l'ajuntament.

El barraquisme és un problema local però que s'ha d'afrontar de manera global. La Zona Franca, la Sagrera, Vallcarca han vist com creixen els assentaments perquè dedicar-se a la venda de ferralla dona per malviure però no per tenir, i pagar, una habitació, i menys per menjar. Són assidus dels menjadors socials.

L'Ajuntament és contundent. Va desallotjar Vallcarca i aquesta passada setmana va actuar a la Sagrera per evitar mals majors. No se'l pot acusar de passotisme, però Barcelona està molt sola. Més de 5.000 sense sostre malviuen als carrers i, d'aquests, més d'un miler als poblats barraquistes.

Solucions? Per a tothom no n'hi ha, afirmen al consistori. Els serveis socials fan la seva feina i l'ajuntament es posa les piles sobretot si hi ha criatures. Però reubicar-los no és possible. Se'ls pot expulsar, desmuntant els campaments, però el problema seguirà enquistat. Els desallotjats buscaran una nova ubicació. Sigui a Barcelona o a la seva àrea metropolitana. L'Hospitalet, Cornellà, Montcada i altres ciutats de l'entorn seran el seu destí.

I la infravivenda, la inseguretat, la brutícia i les malalties es traslladaran de lloc per tranquil·litzar les consciències dels qui les patien al seu entorn i per sorprendre i espantar els nous veïns.

La solució no és fàcil, però sí que ha de ser global. La Generalitat s'ha d'implicar en primera persona. Amb accions coordinades amb els municipis i amb pressupost. Amb un mínim igual al que destina Barcelona a les persones sense llar. El consistori destina 51 milions d'euros en prestacions perquè persones sense llar tinguin un habitatge d'urgència, la qual cosa és clarament insuficient, també els llits de les entitats socials que només són 2.800 tot i que s'han incrementat de manera exponencial, per reallotjar una població que no para de créixer.

Una dada és reveladora: La meitat dels sense sostre no ha rebut cap mena d'ajuda en els darrers sis mesos i l'estada al carrer supera els quatre anys i mig.

Barcelona té un problema i, per tant, Catalunya té un problema. El Govern ha d'aportar recursos, però també ha d'exercir una coordinació efectiva. Que la Generalitat destini 17 milions al conjunt del país, i 8,4 a Barcelona, és una xifra a totes llums insuficient. I la coordinació no només s'ha de centrar en el territori, que també, sinó en el si del mateix govern per construir una política integral. Barcelona no pot quedar-se sola.

Podem netejar la cara de la ciutat, impulsar el creixement, posar maca Barcelona, però això implica endinsar-nos de ple en polítiques que no deixin ningú a la cuneta. No es tracta de polítiques per netejar consciències sinó d'una lluita sense quarter contra l'exclusió social.