“Allà on vagis, fes el que vegis”, és una dita que molts hem escoltat als nostres pares i avis. Sintetitza una exigència de respecte i integració en correspondència cap a qui t'obre la porta de casa seva i t'acull. Espanya, la seva societat i les nostres ciutats han de ser un exemple d'obertura exigent i assenyada per als que més enllà de les nostres fronteres busquen una oportunitat de vida.

Tanmateix, per aquells que aquí venen i fan del delicte el seu hàbit, l'expulsió d'Espanya ha de ser l'única opció. Actualment i obligatòriament, a aquells estrangers en situació il·legal que volen regularitzar la seva situació se'ls exigeix la manca d'antecedents penals en els darrers cinc anys. És a dir, si ets un delinqüent no tens cabuda entre nosaltres.

És el moment de plantejar sense complexos una altra qüestió. És el que anomeno l'arrelament cívic. No n'hi ha prou amb l'absència d'un historial penal, sinó que cal que l'informe d'arrelament social que emet, en la seva proposta o contingut, la Generalitat o l'Ajuntament inclogui la valoració sobre la convivència a la ciutat i amb els seus veïns d'aquells que volen ser un més a la nostra comunitat. Si aquesta és negativa, ha de ser determinant perquè l'informe també ho sigui en el mateix sentit.

Els partits han de perdre els complexos i introduir l'exigència de l'arrelament cívic, amb claredat en la seva definició i abast, a l'Ordenança de Convivència que s'haurà d'aprovar les properes setmanes pel ple municipal de l'Ajuntament de Barcelona. En el celebrat el passat divendres Junts, PSC i PP (tot i que els populars no han presentat ni una sola al·legació a la norma), van fer un primer i tímid pas en aquest sentit.

En la informació pública de l'Ordenança de Convivència, en representació de l'associació Barcino5G, vaig presentar 41 propostes i, entre elles, l'acreditació de l'arrelament cívic. Una exigència obligada a nacionals i estrangers, però que en el cas d'aquests darrers esdevé necessària a l'informe d'arrelament social i imprescindible per a la seva residència i treball al nostre país.

Un informe que ha de ser contrari si concorren reiterats comportaments incívics greus. No es tracta de la seva emissió negativa per una simple falta administrativa, sinó per unes conductes successives en el temps i d'una afectació ciutadana o urbana severa.

Aquesta manca d'arrelament cívic també hauria d'estendre's a tothom, als d'aquí i als d'allà, en altres criteris. Així, quan es mantinguin deutes amb l'Administració, a més de ser un infractor de conductes greus i reiterades de les normes de convivència, se'ls impedeixi l'accés a serveis municipals no bàsics (gimnasos o instal·lacions esportives públiques o esdeveniments culturals, per exemple).

I, en un altre ordre de coses, aquest arrelament cívic s'ha d'exigir a qualsevol sol·licitant d'habitatge social un mínim de deu anys de residència legal, cívica i continuada a la ciutat. Un pis públic és un bé escàs i car i, per tant, s'ha de condicionar el seu accés a una voluntat de permanència, legalitat i integració. Una petició que ja vaig formular l'any 2007 i que confio que ara sigui acceptada.

A més de drets, tenim obligacions. Qui no les compleixi no està en condicions d'exigir els primers. Hem de ser una societat d'acollida, però exigent. Tots hem de complir les lleis i les Ordenances i la immigració també, i, entre elles, les d'estrangeria. Un respecte a l'ordenament jurídic igual al que s'exigeix als nacionals. La legalitat, la integració i el respecte comporten donar oportunitats de vida a qui aquí vulgui arrelar i possibilitar els mitjans perquè l'ascensor social funcioni. El progrés i el benestar ha de ser de tothom sense diferenciar nacionalitats d'origen, ja que tots som una mateixa comunitat.

Un informe negatiu d'arrelament cívic no és una exclusió com sostenen alguns falsos progressistes. És l'autoexclusió d'aquell que hauria de ser el primer interessat a obtenir-lo en sentit positiu, però que la seva conducta reiterada, greu i contrària a la convivència ho impedeix. Les portes estan obertes, però amb condicions, i no n'hi ha de giratòries per a qui ell mateix se les tanca. Sense excepció, s'ha  de saber que, a Barcelona, a Catalunya i a Espanya, si no respectes, te'n vas.