Era massa demanar que el gos de l'hortolà no mengés però que deixés menjar. També era massa demanar que aquells que s'autocalifiquen d'esquerres deixessin de ser quintacolumnistes de Vox, Junts i PP. I molt més estrany, que aquesta mal anomenada esquerra posés com a excusa per no votar els pressupostos de Barcelona que no havia tingut temps de negociar. Ara, amb els pressupostos rebutjats podria Barcelona en Comú traspassar la fina línia del ridícul i plantejar una alternativa amb aquesta dreta amb la qual tan còmoda es troba votant contra un ajuntament d'esquerres.

Els Comuns són testimonials a Catalunya i fora de Barcelona ciutat són una mera entelèquia. A aquest pas, si deixen de ser útils també recolliran uns fruits minvats a les properes eleccions. Els ciutadans voten a favor d'un projecte que els il·lusioni i fugen d'aquells que només voten en contra dels projectes dels altres, excepte quan consideren que aquesta opció “contratot” és una esmena a la totalitat del que existeix.

Aquest és el cas, avui per avui, d'Aliança Catalana. No aporta solucions però sí soflames amb solucions màgiques a l'estil dels vells creixcabells miraculosos que es venien a les fires. Podem i els Comuns van ser aquesta alternativa però els vuit anys de Colau els han tornat a col·locar a l'establishment. El problema és que encara no se n'han adonat.

Per la seva banda, Junts també sembla còmode amb la rància dreta espanyola. Es nota que encara supuren per la ferida de perdre l'alcaldia. Diuen que els la van robar, però el que va passar es diu majories i, de moment, és una regla d'or de la democràcia. Dir que la proposta de Collboni és perpetuar el model Colau és un oxímoron. No s'assemblen en res. Vaja, com l'aigua i l'oli.

Ara, l'alcalde tira pel dret i se sotmetrà a una moció de confiança. Perdrem un mes però tindrem pressupostos. Potser en aquest temps mort, Junts i Comuns tinguin temps de buscar un candidat per a les properes eleccions perquè, avui per avui, els números del 27 no els auguren res de nou. I a Barcelona tampoc perquè el fantasma de l'Orriols barcelonina plana com el voltor esperant la seva presa al desert.

Els Comuns de Tarafa, Janet Sanz està en retirada, havien arrencat qüestions importants al PSC. A última hora demanar conills al barret és el mateix que demanar peres al roure. Haver estudiat, diria un jove. És a dir, haver treballat en un pacte sòlid, i per fer això cal temps, paciència i diàleg. Però als Comuns, la supèrbia ocupa tot l'espai que els deixa l'autosuficiència sectària. Diàleg, paciència i temps no estan entre les seves prioritats.

Quan jugues amb foc tens moltes possibilitats de cremar-te. A aquest pas els Comuns es cremaran. Porten dos anys i mig fora de la política municipal. Colau va estar un any escalfant la cadira. Després va amagar que es tornaria a presentar però els números no garantien les seves ànsies de revenja i de recuperar la vara de comandament. Sense Colau, Sanz va prendre el timó d'un vaixell fins que es va adonar que va a la deriva i va anunciar que fa camí cap a Villadiego. Ara, estan sense projecte i sense líder votant la dreta i l'extrema dreta. Una estranya manera de dir que són d'esquerres. Ho diran però ja els asseguro que no ho semblen a no ser que hagin reinventat la pinça amb la dreta donant puntades de peu al cul a Barcelona.