Ha arribat la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, aquesta esperada 39a edició de la FIL que té Barcelona com a convidada d’honor. I la capital catalana ha desplegat les seves millors gales per aprofitar l’aparador mexicà. Política i literatura han desembarcat de la mà a Guadalajara per anunciar que Barcelona ha tornat. Potser també, encara que ningú ho digui en veu alta, per recordar que Madrid no és l’únic pont possible amb Europa.

En aquest context s’inscriu el Pavelló de Barcelona creat per l’Ajuntament i la Generalitat per a l’ocasió. Una llibreria amb més de 10.000 títols d’autors catalans per projectar el sector editorial de la ciutat en una fira que espera en els pròxims dies gairebé un milió de visitants.

Xifres de vertigen, com les del Mobile World Congress. Encara que no es parli de mòbils i aplicacions, sinó de lletres. Quina enveja.

Barcelona es va guanyar a pols el títol de capital mundial de l’edició en espanyol gràcies a gegants com Planeta i a segells de qualitat com Anagrama. El pes del sector editorial segueix aquí. Però no pot evitar la sospita d’una certa inèrcia en aquest transatlàntic de les lletres.

Ha quedat enrere l’efervescència de finals del segle passat, quan Barcelona va adquirir la condició de capital de l’edició en espanyol alhora que descobria al món el boom llatinoamericà, gràcies a l’afortunada confluència a la nostra ciutat d’escriptors de la talla de Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa.

Va ser aquest paper de pont amb l’Amèrica que escrivia en espanyol el que va convertir Barcelona en potència editorial. D’aquí neix, sens dubte, el projecte ‘Narra Barcelona’, una beca ideada per atreure noves veus llatinoamericanes perquè redescobreixin aquesta capital mediterrània.

L’alcalde Jaume Collboni ho va presentar aquest cap de setmana com una residència internacional d’escriptura per enfortir “aquest vincle històric, cultural i lingüístic de la ciutat amb els escriptors llatinoamericans i del Carib”. Tres mesos de residència i facilitats per a la publicació d’una obra que “dialogui” amb Barcelona, sigui el que sigui el que signifiqui això. I 80.000 euros de beca per fer-ho possible.

Reconec que la proposta em genera una sensació ambivalent. Si funciona, serà un èxit poder recuperar aquest pont cultural. Però corre un risc evident de convertir-se en un inútil exercici de nostàlgia per una Barcelona que no tornarà.

Apuntava el gran Eduardo Mendoza en la seva lliçó inaugural la “transfusió de sang nova” que va suposar el boom llatinoamericà per aquella Barcelona setentera que naixia a la democràcia i la llibertat.

Ha passat mig segle des de llavors. Ara la democràcia es dóna per descomptada i la llibertat sap a poc si no porta un habitatge sota el braç. Barcelona no és la mateixa, i les claus de l’èxit han de ser unes altres.

No cal més que veure la reacció d’algunes veus pròpies per constatar-ho. Aquí hi ha l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la primera reacció de la qual ha estat exigir que els diners de Barcelona es quedin a Barcelona, per als autors en català. Perquè és el català la llengua minoritzada.

No sembla suficient que més de la meitat d’aquests 80.000 euros es dediqui a la traducció al català d’autors en espanyol, a més de la seva promoció. No sembla, per tant, que el problema sigui la llengua en què aquesta literatura es posarà a disposició del públic català, sinó qui rep la beca.

Vargas Llosa ja va deixar dit en els seus últims anys que gairebé no reconeixia la Barcelona de la seva joventut en la capital del procés independentista. Esperem que el nacionalisme no tanqui aquesta porta a un mestissatge cultural que ens aniria de meravella, sense desmerèixer l’obra de nous autors en català tan meravellosos com Irene Solà.