Barcelona no és ciutat per a cinemes
"Si del que es tracta és de fotre'm la vida, res millor que obrir al Boliche algun negoci ruïnós que m'interpel·li i que tanqui en qüestió de mesos. D'aquesta manera, m'hauran tancat la mateixa font de diversió tres vegades, com si volguessin dir-me, com a Paco Martínez Soria en el seu moment, que la ciutat (ja) no és per a mi"
Després de diversos mesos tancat per (presumptes) obres, el cinema multisales Boliche del número 508 de la Diagonal tancarà les portes definitivament i no sé què serà del seu resilient i proactiu responsable, Alfons Mas, a qui et solies trobar per allà, dedicat a tasques tan poc pròpies d'un empresari de l'audiovisual com tallar entrades o reparar alguna avaria. El recordo com un entusiasta del cinema d'autor i un tipus extremadament simpàtic, encara que descuidés certs detallets del local, com aquella sortida d'emergència que mai va existir i que, si anaven mal dades, podria haver propiciat una escabetxina de cinèfils consumits per les flames.
M'agradava el Boliche per la programació en versió original (hi va haver al principi una ajudeta de l'Institut Català del Cinema que exigia subtitular en català les pel·lícules, però aquest va ser un altre detall del qual l'amic Alfons no va trigar gaire a desempallegar-se) i perquè el tenia a deu minuts de casa (i si em venia gana a la sortida, tenia el Flash Flash allà al costat).
M'agradava, també, rememorar la vida anterior del local, quan va ser, durant els anys 80, un bar per a moderniquis en què vaig passar moltes hores. Havia estat, prèviament, una bolera, que encara es conservava al soterrani del bar i a la qual s'accedia per una sinuosa escala en què més d'un s'hi havia deixat les dents. Per regla general, un es dedicava a beure i no enfilava l'escala de marras més que per anar al bany, però algunes vegades, animat per l'alcohol i les males companyies que freqüentava en aquella època, havia baixat a la bolera completament cuit, amb les conseqüències que vostès poden imaginar: si et passaves amb l'impuls, corries el risc d'enviar la bola a pastar fang i acabar convertit en un projectil humà que recorria la pista fins a impactar amb els bitlles. En qualsevol cas, reconec que la barreja d'alcohol i partida de bitlles borratxo podia ser molt divertida (sobretot, si no et lesionaves).
Primer va desaparèixer el bar i ara desapareix el cinema. És a dir, que m'han tancat dues vegades el mateix espai de diversió. El tema del bar el porto millor perquè fa anys que no bec, però el del cinema em rebenta profundament, per molt que ja m'hagi fet a la idea que les sales de projecció acabaran extingides. No va en aquesta direcció el sainet de Netflix intentant comprar Warner i HBO mentre Paramount s'hi fica pel mig amb la mateixa intenció? La situació és global i no hi ha res a fer més que acceptar-la amb un fatalisme amable. Com cantava el difunt Héctor Lavoe, “Tot té el seu final, res dura per sempre…”
El Boliche de l'amic Mas era, juntament amb els Verdi i els Renoir, els únics cinemes que trepitjava un des de fa un temps (més el Phenomena de tant en tant, que més que un cinema és una experiència audiovisual gràcies al seu carismàtic propietari, Nacho Cerdá).
Queia a prop de casa, per la qual cosa em recordava els cinemes de barri de programa doble que freqüentava de petit amb la meva àvia i el meu germà gran cada dissabte a la tarda, encara que caiguessin xàfecs: l'única tarda lliure dels meus pares en tota la setmana). Temo que caldrà acceptar que les sales ja són un reducte de la nostàlgia. Barcelona no és ciutat per a cinemes. Ni ho és cap altra ciutat d'Occident. La projecció en comú serà aviat una cosa del passat que els adolescents ni recordaran, com les màquines d'escriure i els telèfons fixos.
Continuaran havent-hi festivals, però les pel·lícules acabaran en una plataforma de streaming. Es mantindran els fastos i el boato i les presentacions a tot drap, però el cinema es consumirà en privat, la qual cosa també té els seus avantatges: ningú no interposarà el seu caparró entre tu i la pantalla, ni menjarà patates fregides sorollosament, ni parlarà pel mòbil, ni t'enverinarà amb els rots de les seves crispetes…
Però si del que es tracta és de fotre'm la vida, res millor per obrir al Boliche algun negoci ruïnós que m'interpel·li i que tanqui en qüestió de mesos. D'aquesta manera, m'hauran tancat la mateixa font de diversió tres vegades, com si volguessin dir-me, com a Paco Martínez Soria en el seu moment, que la ciutat (ja) no és per a mi.
