Com va deixar dit Josep Tarradellas, el pitjor que es pot fer en política és el ridícul. I això és justament el que està fent Joan Carles de Borbó aquests darrers anys.
Reconciliació, l'autobiografia que li ha escrit Laurence Debray, és una recopilació d'arguments al voltant de la seva persona, no per reconciliar-se, sinó per congraciar-se amb aquells espanyols als quals ha decebut mentre arruïnava la seva vida; i qui sap si la Monarquia.
Aquesta dèria per emmascarar la seva avarícia i un caràcter que el va conduir a la perdició, el porta a encadenar retrets sense recança contra el seu fill i l'esposa d'aquest —al Rei i a la Reina—.
Tot i que Joan Carles reitera que no té comptes pendents, la veritat és que segueix a Abu Dhabi perquè sap que ni a la Zarzuela ni a la Moncloa el volen a prop. Ningú dubta que si un altre ciutadà tingués els seus antecedents, ja estaria processat.
No només ha deixat la seva estirp per terra, sinó que encara insisteix en la seva tasca dinamitzadora. Tot i que ho ha posat en safata perquè ressorgeixi el sentiment republicà, potser la gent no té clara la conveniència d'un president a la prefectura de l'Estat.
Pot ser que el dubte tingui a veure amb el fet que Felip VI sembla haver heretat el millor de l'època daurada del seu pare. Les paraules del monarca en la seva visita de dilluns a L'Hospitalet van en aquesta línia.
La població del Baix Llobregat celebra el centenari del seu reconeixement com a ciutat, un ascens que va signar Alfons XIII. En aquests temps en què la immigració s'ha situat al centre de la polèmica, a la pedra angular de la política d'egoisme, el Rei va estar molt bé.
“Els sectarismes són mals consellers i les solucions simples no solen ser duradores ni solidàries”, va dir. Sabia on era: un lloc que en aquests 100 anys ha passat de 20.000 a 480.000 habitants: “Hi ha una gran dignitat en intentar progressar”.
Mentre pronunciava aquestes paraules, Jordi Pujol —que ha recuperat les seves capacitats sobtadament— publicava un article a La Vanguardia per elogiar Paco Candel per la seva contribució en la gestió del “problema de la immigració a Catalunya”, per recordar la seva ajuda en "el problema dels altres catalans".
Dues formes radicalment diferents de veure el proïsme, sobretot el proïsme pobre. Si l'expresident representés la República i el besnet d'Alfons XIII la Monarquia, no hi ha dubte que la majoria estaríem amb Felip VI. Malgrat el seu pare.
