Que poc dura l'alegria a casa del pobre (barceloní). Quan Gerardo Pisarello Prados (San Miguel de Tucumán, 1970) va marxar a Madrid per continuar amb els seus plans de destrucció de l'estat des de dins (socialització del patiment, li deien a això els d'ETA), molts en aquesta ciutat vam respirar alleujats, ja que ja havíem patit prou el noi quan va ser regidor dels comuns a l'ajuntament, o quan va protagonitzar un ridícul episodi d'estira-i-arronsa al balcó del mateix amb Jorge Fernández Díaz per un treu-me d'aquí aquesta bandera (espanyola).

En aquesta mateixa línia cal emmarcar la seva decisió de retirar l'ensenya nacional del seu despatx al congrés, la qual cosa és una manera molt peculiar d'agrair al teu país d'adopció que et beneeixi amb un sou públic (en aquests casos, menja i calla sembla el millor consell).

Ara torna a Barcelona perquè sembla que a Madrid no brilla prou en el seu càrrec de secretari del congrés i prefereix tornar al front de batalla, convenientment beneït per Ada Colau, qui, finalment i després de treure's de sobre la Janet Sanz, ha optat per no presentar-se com a alcaldable del partit (què deu estar tramant?) i per marginar el pobre Bob Pop, a qui li havia donat per ser alcalde de Barcelona per convertir-la en la ciutat més queer de totes les que es fan i es desfan.

Per aquests girs de la política, a Madrid s'alliberen de don Gerardo i el tornen al remitent, per alegria d'okupes, indocumentats i tota mena d'éssers asocials descontents amb el tracte rebut pels sociates. Hi ha qui ja tremola, ja que gairebé totes les idees de bomber de l'administració Colau van tenir el seu origen en el prodigiós cervell del senyor Pisarello, especialment aquestes superilles que van portar problemes nous sense resoldre els vells.

Pensem en la de Consell de Cent. Molt bonica i passejable, sí, senyor. Tant que tothom volia viure-hi i van apujar escandalosament els preus d'apartaments en venda i en lloguer. Per no parlar del trànsit, que va anar a parar tot al carrer València, amb els embussos i el desgavell previsibles. Pisarello va ser el perfecte executor de les idees d'Ada Colau, d'aquest tot per al poble, però sense el poble que va definir l'ajuntament dels comuns, el partit dels analfabets vehements que sabia millor que nosaltres què era el que més ens convenia.

La seva simpatia cap als separatistes és un altre dels pitjors trets del seu caràcter, com va demostrar l'incident de la bandera. Potser va pensar que la catalana era sinònim de progressisme i l'espanyola, de facherío recalcitrant. Però vostè no és argentí? Llavors, per què es fica on no el criden? O és que qualsevol soci és bo per fastiguejar el país que l'ha admès i li ha permès guanyar-se molt dignament la vida? Està afectat el senyor Pisarello per la síndrome Gonzalo Boye, un tipus que no ha deixat d'empipar des que va arribar a Espanya, primer amb ETA i després amb Puigdemont i els seus sequaços, fins al punt que un es pregunta per què no el deportem al seu Xile natal d'una vegada per totes?

La integració està sobrevalorada. És suficient amb no empipar, però ni Boye ni Pisarello semblen voler donar-me la raó. Anar-se'n a un altre país per amargar-li la vida hauria d'estar penat per la llei. Però Espanya, que en aquest sentit és un dels països més ximples del món, permet als seus turistes de l'ideal deambular per aquí amb els seus sinistres plans pseudo socials.

Aquí l'únic que recorda amb afecte Ada Colau i els seus és el pobre Bob Pop. I ja veuen com me'l tracten.