Narrar Barcelona

Als empresaris els agradaria que els seus empleats treballessin per amor a l'art. Almenys això es desprèn de les declaracions del seu cap, Antonio Garamendi. Tot un artista!

Junts i ERC, en canvi, estan en contra de l'art per l'art, posició en què els acompanya l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Alguns d'aquests escriptors ho són a temps parcial i no pocs, com deia l'enyorat Vázquez Montalbán, sota paraula d'honor, perquè aquella gran obra de què parlen i parlen mai acaba d'arribar.

Les raons dels autors per obtenir els diners són perfectament comprensibles: volen per a ells i només per a ells tots els diners que el Govern català pugui dedicar a l'escriptura, amb l'excusa del català. S'ho mereixin o no.

Egoisme de manual, encobert sota la capa del patrioterisme lingüístic.

Per això han protestat després de l'anunci de Jaume Collboni de dotar amb 80.000 euros l'estada d'un autor llatinoamericà a Barcelona i convertir-la en matèria literària.

Amb tot, hi ha apostes per saber si una beca per a literats de l'univers món hauria provocat la mateixa resposta o, potser, només potser, hi ha una mica d'espanyolitis (símptoma evident d'hispanofòbia) en la reacció.

Amb tot, tenen els crítics una mica de raó: Collboni no busca promoure l'escriptura sinó la ciutat a través de la literatura. Igual que es busca promocionar-la subvencionant pel·lícules. Sense anar més lluny, Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. O amb l'ajuda del consistori a les productores per a les seves localitzacions a Barcelona.

També es destina una fortuna a la presència de la ciutat en fires de turisme, d'indústria o de gastronomia.

Si l'Ajuntament de Barcelona s'abstingués d'anar a promocionar Barcelona i Catalunya en aquests fòrums segur que provocaria les ires d'aquests dos partits.

Què seria del victimisme sense el dret a la queixa? Pura escola Jordi Pujol.

El curiós és l'esquema argumental, pres en préstec d'Aliança Catalana: primer, els de casa. Una exigència a la qual s'acostuma a afegir que qualsevol quantitat destinada a altres és un greuge al català.

La creació d'aquesta beca, sosté l'associació d'escriptors, “agreujaria la situació actual de precarietat professional” dels autors catalans. Una afirmació que va més enllà de la demagògia: és simplement mentida.

Es tracta d'una beca que no existia i que no detreu cap quantitat de les ja previstes per a l'activitat en català en diverses modalitats. Per tant, si no es resta res, no es pot agreujar cap precarietat.

Potser algun dia convingui analitzar les raons d'aquesta suposada precarietat, perquè la majoria d'escriptors (en català i en suahili) són fills de “bona família”. “Bona” vol dir “rica”. Necessiten de veritat ajudes?

No deixa de ser interessant la lectura del llibre d'Enrique Murillo, Personatge secundari. Pel que fa a la qüestió que aquí es tracta, ofereix detalls sobre la temptació d'alguns editors de calcular de manera poc precisa les tirades, de manera que el percentatge a pagar als autors resultés també a la baixa.

Temps enrere una editorial va oferir a un professor dirigir una col·lecció d'assaig filosòfic en llengua catalana. La intenció no era vendre llibres i guanyar diners, cosa comprensible, sinó fer-ho a través del cobrament de les ajudes a l'edició.

En aquell moment la Generalitat adquiria, d'ofici, 300 exemplars en edicions superiors a 2.000. L'editora pensava declarar que imprimia aquesta quantitat però editar només 800. Amb això cobria el cost i aconseguia benefici, encara que ningú llegís ni un sol exemplar. Com que eren clàssics, no calia pagar drets d'autor per la tirada.

Avui la cultura està molt subvencionada. Però es subvenciona la producció, no el consum, de manera que els beneficis moltes vegades no arriben a l'usuari. Un exemple: els concerts de música clàssica, amb preus gens mòdic, malgrat les aportacions que es desfan abans d'arribar a l'oient. O l'òpera. O el ballet.

S'aporta diners al cinema, al teatre, a l'edició, al doblatge, als videojocs, si utilitzen el català, encara que el resultat sigui un nyap.

És cert que fer-ho en funció de la qualitat obre pas a la censura, perquè la valoració té molt d'arbitrari. Però donar diners per produir també escombraries no sembla la millor de les solucions.

A major abundància del disbarat que suposa la crítica ombliguista a la beca municipal, no està de més recordar que les subvencions a la creació literària en llengua catalana superen el milió d'euros, sumant les governamentals, municipals i les també públiques de l'Institut Ramon Llull.

No es tracta d'eliminar-les. Però els seus destinataris farien bé de no semblar acaparadors.