Xavier García Albiol ha actuat en el cas del B9 seguint la seva línia habitual: parlar clar, missatges senzills i populisme; un populisme no pitjor del que utilitzen aquells que han permès el creixement de l'ocupació i la degradació de l'antic institut fins a convertir-se en el major assentament il·legal de Catalunya.

I ha aconseguit el que pretenia, que la major part dels seus adversaris mosseguin l'ham: és l'únic alcalde de la conurbació de Barcelona que afronta la immigració il·legal.

El B9 havia arribat a allotjar més de 400 persones, i de la mateixa manera que acollia delinqüents i generava inseguretat al barri, també havia creat una comunitat de solidaritat interna, paral·lela al que podríem anomenar vida normal, un gueto.

Fa cinc anys, l'incendi del Borg, a la mateixa Badalona, havia provocat quatre morts. Era un precedent que tothom tenia present, però ningú actuava en conseqüència.

L'alcalde de Badalona, el màxim responsable en matèria d'immigració --li pesi o no--, ha decidit abanderar l'expulsió dels sense sostre del B9 amb una operació més policial que social, més justiciera que justa.

Sosté que l'Ajuntament no té recursos per atendre tantes persones, que moltes d'elles són delinqüents, i que els serveis municipals no donen per a més.

Al marge de les fanfarronades que llança als alcaldes solidaris i a Pedro Sánchez —la punyalada que cap dirigent del PP que es preï evita—, l'argument real de Garcia Albiol és evitar l'acollida dels immigrants sense papers.

Donar-los allotjament i manutenció, tot i ser persones que compleixen amb la llei, provoca un efecte crida nociu per als interessos del país, segons diu. Però les autoritats, incloses les locals i les regionals, treballen —en silenci— per trobar una solució. És contradictori.

En certa manera, parlem d'un conflicte sense sortida, perquè tots els polítics, inclòs Albiol, saben que cap gran ciutat del món s'allibera de l'espectacle dels pobres de carrer. Els ciutadans sense sostre existeixen perquè la nostra societat els genera, encara que ens entestem a ignorar la complexa frontera que separa la ignomínia de la pobresa.

Les condicions en què es va fer el desallotjament de dimecres passat a Badalona han servit per cridar l'atenció i, al final, aconseguir una solució temporal que no trigarà a arribar. El desenllaç d'aquesta història, sens dubte, contribuirà a alimentar aquest efecte crida que rebutja l'alcalde, però que ell mateix ha fomentat.

També haurà consolidat la seva imatge d'home dur que combat els il·legals i que dona la cara. Però, encara que no ho vulgui, forma part de la solució, en qualsevol de les seves formes. Potser també Salvador Illa té raó quan es refereix a les seves hipèrboles per no entrar al drap: la irresponsabilitat té un preu.