L'última enquesta municipal mostra que els barcelonins tenen aspiracions contraposades, com era d'esperar en una capital molt plural i diversa.

Un sector ampli i majoritari vol l'estabilitat i opta per confiar en els partits que, poc o molt, hi han ajudat (socialistes i republicans) alhora que rebutja la indefinició eterna de Junts, que cau en picat, i també la dels comuns, que semblen haver perdut el nord.

Per a aquesta part de la població les coses no van del tot bé, però tampoc del tot malament i, sens dubte, podrien empitjorar si governessin demagogs de talles diverses.

Collboni, com Illa, té projectes per a la ciutat, encara que siguin a mig i llarg termini, i no resulta estrident cosa que, enmig de gent propensa al crit, s'agraeix.

Al seu costat hi ha barcelonins irritats que han decidit anar als extrems, encara que no presentin cap horitzó. Votar contra tot, especialment contra els partits que, en certa mesura, prometen continuïtat d'un present que desagrada.

Barcelonins a qui la vida els posa mala cara i desitgen que el seu malestar es generalitzi com a forma ingènua d'aconseguir que alguna cosa canviï a veure si millora.

Junts i els comuns es troben en aquesta terra de ningú de les formacions que són de govern però que avui no contribueixen a la governabilitat. S'oposen a tot, però se'ls veu clarament que, si governessin, no farien res essencialment diferent. I a sobre ho farien pitjor, perquè actuarien a contracor.

Aliança, la CUP, Vox (i a estones el PP) s'han fet experts en vendre el no-res i s'hi conformen perquè els dóna rèdits. No necessiten proposar, els basta amb rebutjar, amb presentar-se com a receptors de la mala llet acumulada.

Hi ha molta ràbia en una ciutat en què, segons l'últim informe de Càritas, el 30% de la població es troba en fase de misèria després d'haver pagat el cost de l'habitatge.

Els indigents sense sostre, ja ni es tenen en compte.

Alguns economistes suggereixen que Barcelona i el conjunt d'Espanya són un típic exponent d'una economia en K, en què la riquesa creix molt ràpidament, però es concentra cada cop més en menys mans.

El resultat és la incertesa respecte al futur, cosa que genera por, ràbia i emprenyament.

En aquest mar de dubtes, PSC i ERC suposen la promesa d'una certa estabilitat que, almenys, satisfà les classes mitjanes acomodades. Però per als desheretats no hi ha discurs que els arrossegui fins a les urnes.

Es miri per on es miri, Gerardo Pisarello no és Zohran Mamdani, l'alcalde de Nova York capaç de generar il·lusió i esperança parlant de problemes tan quotidians com habitatge o transport.

Pisarello, quan parla, no només no entusiasma, més aviat aconsegueix adormir el personal, entre altres motius perquè pertany a una formació que es diu d'esquerres però que sembla haver oblidat els problemes dels més pobres. Allò que abans s'anomenava la classe obrera i que, a jutjar pels discursos d'aquesta mateixa esquerra, sembla haver desaparegut.

Una esquerra embolicada en la defensa dels drets de les minories, cosa que no està malament, si no es passa per alt la contradicció principal entre treball i capital que genera salaris baixos: un problema força estès.

Encara que soni injust, fa la impressió que l'esquerra acomodada s'ha oblidat de parlar de les necessitats bàsiques deixant l'assumpte en mans de moviments socials com el Sindicat de Llogateres (sigui això el que sigui perquè un sindicat no és) o Càritas.

És d'esperar que aquest oblit sigui només temporal i no es degui al fet que hagin perdut de vista la seva situació original: al costat dels de baix. No els passi el que deia Brecht, que per als de dalt parlar de menjar és baix i s'entén, perquè ja han menjat.