Què diria John Rawls? És coneguda la seva Teoria de la Justícia, basada en el vel de la ignorància. Suposem que no sabem res just abans de néixer. No sabem qui són els nostres pares o mares. No sabem la ciutat o el poble on naixem ni les condicions socials dels nostres progenitors. Aquest vel de la ignorància, què ens portaria a triar?

El més aventurer podria assenyalar que prefereix un entorn social i econòmic que li permeti buscar-se la vida. Ja intentaré tirar endavant. Però, tindrem la seguretat que no tenim cap discapacitat física o psíquica? Tant se val, serem aventurers.

Altres, en canvi, preferiran que la societat que els aculli reuneixi alguns requisits. I que pugui comptar amb algunes ajudes si les necessita en un moment determinat de la seva vida.

A Espanya, viure a la ciutat de Barcelona és millor per a tots aquells que pensin que la solidaritat és un valor que no podem menystenir.

Els entorns familiars són determinants. Tots els estudis ho demostren des de fa anys. Tant se val una escola concertada o privada. O una pública amb recursos. El que importa és l'ambient familiar, el nombre de llibres a casa, les converses que s'escolten a les llars des de ben petits. Això enriqueix el vocabulari, i amb això es desenvolupa l'aprenentatge a més velocitat.

El codi postal, per tant, serà clau. No és el mateix néixer en una llar al carrer Modolell de Barcelona que al carrer Marroc. Però el poder públic pot fer molt per pal·liar aquestes situacions d'entrada. I Barcelona està molt per sobre de la majoria de ciutats espanyoles.

Ho acredita un informe de l'Associació Espanyola de Directores i Gerents de Serveis Socials sobre els 404 ajuntaments espanyols que compten amb més de 20.000 habitants.

Per començar, resulta que a la Comunitat de Madrid i a la Comunitat Valenciana s'agrupen els municipis amb menys inversió social.

El 40% dels ajuntaments més pobres en inversió social són a Madrid. Aporta fins a 18 municipis en aquesta llista. A València hi ha 11 ajuntaments. Entre les dues comunitats sumen el 65% dels municipis que menys atenció presten als serveis socials.

Són tots ells municipis rics que no necessiten l'atenció del poder públic?

Al podi figuren com a úniques capitals de província Barcelona i Bilbao. La primera destina 288 euros per habitant i any. I quintuplica la que està més avall, Badajoz, amb 58,44 euros.

Barcelona figura entre els 27 municipis a Espanya, d'aquests 404 analitzats, que assoleixen l'anomenada excel·lència en inversions socials. Inversions, que no despesa. Perquè aquestes partides econòmiques poden ser vitals per evitar mals majors al llarg de les vides de les persones ateses.

Estar a la primera llista, la de l'excel·lència en inversions socials, equival a invertir més de 200 euros per habitant i any. A la segona, la més pobra, hi ha els ajuntaments que destinen menys de 63,89 euros per habitant i any.

Aquest límit s'estableix perquè els gairebé 64 euros equivalen al 60% de la mitjana en inversió que realitzen els ajuntaments de més de 20.000 habitants, que arriba als 106,48 euros.

Els 27 ajuntaments espanyols, per tant, d'aquesta llista d'excel·lència, suposen només el 9,5% de la població, uns tres milions d'habitants.

Així que amb el vel de la ignorància posat, i seguint John Rawls, un referent en la filosofia política –a qui alguns experts qualifiquen de socialdemòcrata, liberal als Estats Units—no hi hauria dubte en l'elecció: millor néixer a Barcelona que a la majoria de municipis d'Espanya.

I, per descomptat, molt millor que néixer a Madrid o València, territoris on els seus dirigents prefereixen que cadascú se les empesqui com pugui.