El poeta Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894 – 1924) va tenir una plaça amb el seu nom durant la República i la va perdre, per socialista i lliurepensador, després de la guerra civil, quan el lloc li va ser adjudicat al virrei del Perú Manuel Amat i Junyent (Vacarisses, 1704 – Barcelona, 1782); un avantpassat llunyà del gran Miquel Roca, pare de la Constitució?). Gràcies a l'esforç d'una sèrie de ciutadans voluntariosos, s'acaben de recollir les signatures necessàries per sol·licitar a l'ajuntament que li tregui la plaça al virrei i la torni al poeta.

Resulta enternidor que, en un món que se'n va ràpidament en orris, encara hi hagi gent a qui li preocupin coses com aquestes. Amb personatges més recents que el bon virrei és més fàcil que et facin cas: recordem quan vam eliminar l'almirall Cervera del nomenclàtor barceloní per donar el seu carrer de la Barceloneta a l'actor Pepe Rubianes.

Va ser suficient inventar-li una mica de llegenda negra a l'almirall i fins i tot Ada Colau el va titllar de feixista, encara que el pobre home no va destacar a la guerra civil, sinó a la de Cuba (any amunt, any avall, un fatxa!).

Encara que no és del tot descartable que algú dels comuns surti amb detalls abominables de l'almirall durant la batalla de Brunete, serà difícil convertir en feixista el virrei, un home que va destacar en el seu càrrec per fomentar el comerç, les arts i la cultura i al qual encara li va quedar temps per convertir-se en l'amant sexagenari de la jove i popular actriu Micaela Villegas, àlies La Perricholi, femme fatale de l'època que li va donar alguns problemes a la cort de Madrid per llibertí, però que ningú dubta que li va fer passar molt bé.

Conclusió: no és tan fàcil treure-li la plaça al virrei com treure-li-la a José Calvo Sotelo.

I no perquè li faltin mèrits al poeta Joan Salvat-Papasseit, heroi romàntic i social mort de tuberculosi als trenta anys i pràcticament oblidat fins als anys 60, quan la gent de la Nova Cançó va començar a reivindicar-lo merescudament (recordo al respecte un bonic disc de Ramon Muntaner, un noi excel·lent que també va morir abans d'hora).

Salvat-Papasseit es mereix figurar al nostre nomenclàtor, però, no podríem buscar-li un altre lloc que no comporti la desaparició del virrei, probo funcionari a qui no se li pot retreure res, més enllà de la seva passió per La Perricholi?

Malgrat la denominació franquista, el nostre virrei no és un tipus especialment menyspreable a qui es pugui acusar de fets abominables. Es va portar bé amb els indígenes, es va preocupar pel desenvolupament de les arts i es va esforçar per convertir el Perú en la joia de la corona (espanyola, sí, però és que no n'hi havia cap altra, igual que ara, per cert).

Insisteixo que la iniciativa ciutadana em sembla admirable en l'època que vivim. Entrem al nou any amb el segrest de Nicolás Maduro i les amenaces de Trump de quedar-se amb Groenlàndia.

A Barcelona fa un fred que pela i ens acaba de morir congelat un homeless. Un de cada cinc catalans és pobre. Ens deixarem a les rebaixes el que ens va sobrar dels Reis Mags (si és que va sobrar alguna cosa i no vam haver de demanar un crèdit per no decebre els nens) i després començaran a caure'ns bufetades financeres de tot arreu.

El 2026, comprar un pis costarà un 6% més. I llogar-lo, un 10%. Els preus continuaran pujant i els sous continuaran sense fer-ho…

Davant d'aquest panorama infernal, uns centenars d'ànimes nobles demanen el retorn d'un poeta del segle XX al nomenclàtor barceloní i la desaparició del mateix d'un virrei del XVIII.

Entranyable mostra de solipsisme, molt barcelonina, que posa en pràctica el vell lema d'aquell personatge del Club Super 3 el Capità Enciam, que deia: “Els petits gestos són poderosos”. En fi, endavant amb els fanals. Donem-li la plaça que es mereix l'autor de Res no es mesquí, però apliquem-li un cert downsizing i atorguem-li un senzill carrer. Personalment, proposo el de Sabino Arana. Què us sembla?