Junts per Catalunya té un enorme problema. De fet, n'ha d'afrontar diversos. Però el repte a Barcelona és majúscul. Necessita un alcaldable per a la capital catalana, i ja no disposa del comodí de Xavier Trias. La conjuntura, a més, és molt diferent i els postconvergents ja assumeixen que l'ombra d'Aliança Catalana comença a ser molt allargada.

Un o una alcaldable que sigui eficient, que tingui personalitat, que conciti el suport de Carles Puigdemont i que tingui la simpatia de... Josep Sánchez Llibre.

Perquè Junts, sí, s'ha lligat a Foment del Treball. Ha recollit en els últims mesos propostes de la patronal, i les ha defensat al Congrés, i ha actuat en conseqüència, com la votació en contra de la llei de reducció de la jornada laboral.

Junts va sumar els seus vots amb el PP i Vox per no tirar endavant la mesura, i Foment ho va celebrar amb determinació, perquè s'hi havia oposat des del primer moment.

Foment també ha considerat “insuficient” el model de finançament autonòmic que ha pactat el PSOE amb ERC, i, per tant, el PSC amb els republicans. Ho ha fet perquè Carles Puigdemont no vol aplaudir el producte d'una negociació protagonitzada pels republicans.

I la paradoxa és que aquest acord podria significar que es pactin els primers pressupostos del Govern de Salvador Illa a Catalunya. Perquè aquest era el requisit d'ERC, que el PSC treballés a fons per acordar un model en què s'inclou el principi d'ordinalitat.

Foment vol aquests pressupostos, però també es deu a Junts. El partit de Puigdemont, amb molt poc poder a Catalunya –excepte alguns ajuntaments menors—, necessita Foment i la patronal es recolza en Junts per tirar endavant o per impedir determinades mesures que es puguin aprovar al Congrés.

Res d'estrany en la política catalana, si ens atenim a l'experiència de les últimes dècades, quan CiU representava amb eficàcia els interessos del teixit econòmic català a Madrid. I Josep Sánchez Llibre ho sap millor que ningú, perquè va ser una de les figures destacades de CiU al Congrés durant dècades.

Però ara la situació és molt més complexa. Foment ha criticat el govern socialista de la Generalitat, per no plantejar una fiscalitat que afavoreixi més el dinamisme empresarial.

I tampoc no es mostra còmoda amb el govern local de Jaume Collboni, en presentar l'alcalde com el màxim responsable que no s'hagi modificat la mesura del 30% d'habitatge protegit en les promocions immobiliàries a la ciutat.

Per a Junts, per tant, és clar. O, millor, per a Carles Puigdemont. La decisió que prengui el partit, o ell directament, respecte a l'alcaldable per Barcelona, haurà de tenir en compte la patronal.

Algú que sàpiga coordinar aquests interessos econòmics amb les expectatives d'una classe mitjana-alta de Barcelona que no vol saber res d'una possible aliança entre el PSC i els comuns, encara que el partit d'Ada Colau pugui estar ara liderat a la ciutat per Gerardo Pisarello o per Bob Pop.

Entre Jordi Martí Galbis i Josep Rius, o entre Elena Fort –la directiva del Barça que es deixa estimar i que té una gran capacitat d'interlocució amb diferents sectors a la ciutat—, i qualsevol altre militant de Junts, Carles Puigdemont haurà d'escollir, sempre tenint en compte que el designat o designada sigui capaç de seduir Foment del Treball.

Per a bé o per a mal, ho desitgin o no, Junts i Foment han format un tàndem per al conjunt de la política catalana i per als assumptes locals de Barcelona.