Els gestos de Pisarello
"Pisarello i Colau escombraran en Bob Pop, però acabaran escombrats al seu torn pels votants, que encara recorden amb calfreds els anys que van estar manant a Barcelona i com no van complir mai res del que van prometre"
El candidat oficial dels comuns a l'alcaldia de Barcelona, el peronista Gerardo Pisarello, va assolir la glòria fa uns anys, al balcó de l'ajuntament, quan es va posar a discutir amb Alberto Fernández Díaz per un treu-me d'aquí aquesta bandera espanyola. Per les raons que fossin, a l'argentí li va caure malament que el polític del PP intentés penjar l'ensenya nacional i va intentar impedir-ho, tot i que no se'n va sortir.
Potser va pensar que sobreactuar de fals català li beneficiaria, o potser té un problema amb la bandera, cosa que no seria d'estranyar si tenim en compte que el primer que va fer quan va començar a treballar al parlament espanyol (enviat per Ada Colau juntament amb Jaume Asens per socialitzar el patiment) va ser retirar-la del seu despatx.
Corre per aquí una altra foto del noi en què queda meridianament clara la seva tendència a l'adulació i al servilisme envers tot allò que creu que li podria beneficiar.
En ella es veu a Ada Colau sent abraçada per Ernest Urtasun mentre Pisarello li agafa la mà i li la besa com si estigués davant el Papa de Roma. No és d'estranyar, doncs, que l'Ada l'hagi escollit per heretar el seu càrrec a l'ajuntament.
Donada la capacitat gestual del polític argentí, ens oblidem en què consisteix el seu pensament, més enllà de quatre vaguetats sobre la classe obrera, el capitalisme criminal i altres vulgaritats, sent la principal les seves constants afirmacions de militar a l'esquerra renovadora sense aportar-ne la més petita prova.
Els comuns s'hi juguen molt en les pròximes eleccions municipals perquè el seu poder de convocatòria es va esfumant dia a dia. Els comuns cada cop cauen pitjor i ja només convencen els convençuts.
N'hi ha prou amb llegir els comentaris insidiosos a les xarxes socials arran de l'hospitalització de la senyora Colau (alguns d'ells molt desagradables, malèvols i mancats de la més mínima empatia humana) per comprovar l'odi que generen la líder i la seva patulea de presumptes amics del poble.
Les alternatives esquerranes es van ensorrant a Espanya sense poder culpar ningú de la seva incompetència, i fa la impressió que el mateix passa a la nostra estimada ciutat.
No sé què li balla pel cap a l'Ada Colau ni a què aspira, si és que aspira a alguna cosa, però en un partit tan personalista com el seu, això de fer-se a un costat i buscar-se un substitut no sé si és la millor manera de menjar-se res electoralment parlant. Llevat que el seu pla sigui col·locar en Pisarello i quedar-se darrere una cortina controlant el que fa, com feia el seu propi marit quan ella exercia d'alcaldessa.
Encara que és molt d'agrair que un sequaç et besi la mà, no sé si n'hi ha prou amb això perquè et converteixis en alcaldable. També pot ser que no hagin trobat res més atractiu que en Pisarello perquè estan en quadre i no hi ha banqueta.
En qualsevol cas, la proposta del benintencionat Bob Pop no sembla haver fet gaire gràcia a la cúpula del partit. Una cosa és utilitzar-lo com a bufó progressista als mítings i una altra, donar suport a la seva candidatura a una cosa tan seriosa com regir els destins de la nostra ciutat. I és que el pobre Bob s'ha ficat en un embolic que el supera, tot i que estic convençut de les seves bones intencions.
Potser el seu error ha estat creure que gent com en Pisarello i la Colau són els seus amics, quan aquests dos no són amics de ningú més que d'ells mateixos i la seva cadira de manar i ordenar.
Escombraran en Bob, però acabaran escombrats al seu torn pels votants, que encara recorden amb calfreds els anys que van estar manant a Barcelona i com no van complir mai res del que van prometre.
I si desapareixen de la política barcelonina, no crec que ningú ho lamenti gaire, tot i que les alternatives tampoc siguin per llançar coets.
