Tota Catalunya, però Barcelona sobretot, ha estat ostatge de l'autodenominat sindicat de maquinistes, que ha aprofitat el desgraciat accident de Gelida per deixar clar al govern català quina força tenen a Rodalies.

La diferència entre un sindicat i un gremi és que el primer agrupa treballadors d'empreses i oficis diferents, mentre que el segon només representa un col·lectiu de professionals, per exemple, el Semaf.

Hi ha col·lectius que, per la seva especificitat, tenen molt poder negociador. Gairebé sempre a empreses públiques: els conductors de trens en són un d'ells. També ho eren els controladors de vol, fins que van topar amb Álvarez Cascos.

El Semaf ja va mostrar la seva incomoditat quan es va anunciar el traspàs de Rodalies al govern de la Generalitat.

Es pot discutir si la gestió de proximitat seria millor o pitjor que la centralitzada, però el que a ells els preocupava era una hipotètica pèrdua de drets laborals, de cap manera si el canvi beneficiava o perjudicava els usuaris.

Presentar els interessos propis com si fossin el bé comú és molt més efectiu, de manera que aquesta vegada han anat a la vaga (sense anomenar-la així) dient que ho feien per garantir la seguretat dels passatgers.

Els informes sobre l'estat de les vies no els fa la direcció d'Adif. Els fan tècnics empleats per aquesta empresa. De manera que quan els maquinistes diuen que no es refien dels gestors en realitat estan dient que ells són purs, però els tècnics que analitzen les infraestructures són uns venuts que fan malament la seva feina.

Per què mereix més credibilitat l'opinió d'un conductor que la del tècnic que analitza l'estat dels components ferroviaris, des de la via fins al comboi? Són més llestos? Tenen millor preparació? O simplement tenen més força per paralitzar el servei?

Excepte que disposin de proves que els tècnics informen d'un problema i la direcció ignora aquests informes. Podria ser, és clar, però, si és així, haurien d'aportar aquestes proves perquè als responsables se'ls poguessin demanar les explicacions pertinents.

Això no treu que el principal problema ferroviari de Barcelona sigui la reducció d'inversions, acumulada durant anys. Reducció deguda a dos motius: el primer, la desídia dels governs centrals; el segon, la passivitat dels governs catalans, més preocupats per referèndums i altres muntatges teatrals que pel benestar dels ciutadans.

Encara més: l'independentisme viu des de fa dècades de la queixa sistemàtica. Sembla que prefereixi que res funcioni, sobretot si depèn del Govern central, per així poder continuar queixant-se.

Aquí hi ha les declaracions de Carles Puigdemont dient que els espanyols no saben gestionar. Una bajanada! Hi ha espanyols que gestionen bé i d'altres que ho fan fatal.

Sense descartar que les seves afirmacions sorgeixin d'una reflexió sobre la mateixa pràctica: ell mateix, que és espanyol, almenys a l'hora de cobrar de l'erari públic, ha gestionat trens i hospitals i centres educatius. Serà que ho va fer malament i ara ho confessa?

Dijous passat, les vies de tren de l'entorn metropolità eren molt més segures que dilluns, dimarts i dimecres, dies en què els membres del Semaf van conduir els trens.

El que van fer després va ser manipular el comprensible dolor per la mort del maquinista en pràctiques per mostrar la seva capacitat davant els poders públics.

En qüestió d'hores van parar els trens. Aquesta és la seva força!

No és la primera vegada que actuen així. Altres vegades ho han disfressat de baixes mèdiques i altres d'errors més o menys involuntaris.

Els problemes ocasionats als barcelonins els van importar ben poc, com els importen un rave els que puguin causar en els tres dies de vaga convocats per al mes de febrer.

En realitat són partidaris d'aquell mestre de Lenin que sostenia que com pitjor van les coses, millor per als mateixos interessos.

Poden guanyar batalles perquè hi ha governs democràtics que respecten els drets laborals. Però potser arribarà el dia en què guanyi les eleccions qui pensi que la millor manera de posar en vereda aquests col·lectius és prohibir el dret a vaga als serveis essencials. Per exemple: el transport públic.