Vázquez Sallés: “Loquillo és un tipus sinistre, va per aquí com si Barcelona s’hagués portat malament amb ell"

Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) passa comptes amb el seu propi passat, que és el de tota una generació, amb una mirada crítica, però també comprensiva. L’escriptor i periodista admet la influència d’haver nascut al si d’una família “molt polititzada”. Fill de Manuel Vázquez Montalbán i d’Anna Sallés, Daniel va viure situacions de primera mà, com la victòria del PSOE el 1982 a casa del cantautor Raimon, i de la seva dona Annalisa Corti, amb la decepció pels resultats del Partit Comunista d’Espanya, el PCE, que es va quedar només amb quatre diputats, davant dels 202 dels socialistes.

Vázquez Sallés plasma bona part de les seves vivències al llibre que acaba de publicar, Els feliços vuitanta, crònica d’una generació desconcertada, (Folch &Folch). I analitza la vida cultural i política de Barcelona, en contrast amb la de Madrid. L’escriptor assenyala, en aquesta entrevista amb Metrópoli, que alguns referents culturals han abusat sobre les seves pròpies circumstàncies personals: “Loquillo és un tipus sinistre, va per aquí com si Barcelona s’hagués portat malament amb ell, i no és veritat”.

L’escriptor i periodista, que s’ha centrat en gran part en la crítica gastronòmica, relata el passat recent de Barcelona amb un to de cert desencís. “Bé, la realitat i el desig generalment mai van de la mà. Podria haver estat millor. Sobretot si vens d’una família polititzada sempre creus que tot podria haver estat millor. S’esperava una mica més”, assenyala Daniel Vázquez Sallés quan just ara s’acaben de complir els 50 anys de la mort de Franco i algunes veus, com la seva, qüestionen els resultats de la transició.

Una de les qüestions que aborda l’escriptor al llibre i que reflecteix per a Metrópoli és la Llei d’Amnistia, la que s’aprova a la transició. “Vaig sentir certa enveja pels judicis militars a l’Argentina, el 1985. Està bé portar a judici la gent que ha format part del poder en una dictadura. Portar-los a judici, almenys perquè donin explicacions. Després, si el país ho necessita, ja s’aplicarà una amnistia. Per això crec que aquest és el problema de la transició espanyola. Hi va haver massa pactisme i es van deixar passar moltes coses”.

Vázquez Sallés recorda que amb 18 anys es va instal·lar a Londres, i que en aquell moment es va adonar “de les mancances d’Espanya, perquè vaig arribar a un país amb segles de democràcia, davant d’un altre en què acabava de desembarcar un sistema democràtic”.

L’Espanya que es dibuixa tindrà un gran centre, que és Madrid, davant d’una Barcelona que havia viscut temps de gran creativitat a les acaballes del franquisme. L’escriptor assenyala, però, presenta algunes esmenes. “Als anys vuitanta, Madrid buscava un lloc sota el sol en comparació amb la Barcelona golfa dels setanta, per cert molt menys golfa del que ens expliquen vells militants com Ramon de España i les seves Espanyes disfuncionals”.

Arriba aquell article de Félix de Azúa, Barcelona és el Titanic, escrit el 1982, i s’escampa la sensació que s’ha perdut alguna cosa amb l’arribada dels nacionalistes de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat. Vázquez Sallés torna a posar el dit a la nafra: “Allà hi havia un punt en què una sèrie de gent que provenia d’una classe social determinada creia que Barcelona era seva. I amb la democràcia això va desaparèixer. Una burgesia d’esquerres, joves que es declaraven d’esquerres perquè tocava i després tornarien als seus orígens”.

Però des d’un altre sector social també es criticava la Barcelona que s’anava construint. És el cas de Loquillo, el cantant de rock, un dels referents de la música popular a Espanya més reconegut en els darrers 40 anys. Daniel Vázquez Sallés no es talla, i el titlla de “un tipus sinistre fins i tot abans que es deixés hipnotitzar pel patriotisme”. Així ho reflecteix al llibre.

Però, per què? Vázquez Sallés, que s’ha reconciliat en gran part amb la mirada crítica del seu pare, Manuel Vázquez Montalbán, aprofundeix en un referent de l’esquerra que ha plantat cara al nacionalisme. “Un cop el vaig entrevistar, i desprèn un masclisme que no m’agrada gens. I em sembla sinistre, sí, perquè va com enfadat per la vida. Com si aquí aquesta ciutat s’hagués portat molt malament amb ell i no és veritat. Pots tenir desavinences ideològiques, o el que vulguis, però no pots anar pel món tirant pestes per conveniència. Sigues una mica agraït amb la ciutat que et va convertir en músic, no? És així com ho veig”.

Vázquez Sallés prossegueix: “Després si la vida et porta per altres camins, doncs perfecte. Però aquesta cosa com si tinguéssim una mena de deute amb ell, no ho acabo de veure. És un tipus que mai m’ha despertat gaire admiració. Tot i que, és clar, m’agradava molt una cançó que ara seria impossible d’emetre, la de La mataré. En aquella època ens semblava una cançó molt rockera i estupenda. I per mi la cançó de Loquillo sempre serà la del Cadillac solitari. Està molt bé perquè exemplifica un tipus de relació amb la ciutat, amb una ciutat que es va perdre, la ciutat del seny i la rauxa”.

I aquí l’escriptor es refereix a l’evolució de la capital catalana. A la dualitat que s’estableix entre l’eufòria i la depressió. Entre la ciutat que es considera la millor del món, i la que està en situació de decadència.

Han anat bé els darrers anys? “Crec que no s’ha entès que aquesta ciutat, perquè evolucioni, i per això no m’agrada Colau ni els comuns, necessita el matrimoni entre el capital privat i el capital públic. Sempre ha estat així. I és una ciutat que té grans idees. El que passa és que costa molt dur-les a terme, perquè és tot tan complicat!, aconseguir un permís, un altre…A Barcelona hi ha un esperit assembleari terrorífic”.

Cal arribar a més acords, per tant, al mateix Ajuntament? Hi ha hagut una millora amb el govern de Jaume Collboni respecte a Ada Colau? “Sí, sí, jo gairebé seria partidari d’una majoria absoluta de Collboni. I no vaig votar Collboni. Però ho dic perquè pogués treballar millor. A mi el ‘colauisme’ no m’agrada gens. I veig que només amb deu regidors, els que té el PSC, és molt complicat governar”.

Amb la mirada una altra vegada als vuitanta, i després d’una crítica ferotge a figures com Juan Antonio Samaranch, pel seu passat falangista, --que va ser el gran catalitzador perquè Barcelona acollís els Jocs Olímpics de 1992—Vázquez Sallés defensa la capital catalana davant de Madrid i l’“invent” de la Movida.

“La Movida és l’inici del nacionalisme madrileny, que existeix i que representa perfectament Isabel Díaz Ayuso i companyia. I és que van donar molt la tabarra amb la Movida. Quan el que va passar és que hi havia altres centres i molta vitalitat a Màlaga, Galícia o la mateixa Barcelona. Madrid s’ho va menjar tot perquè hi va haver un intent de centralitzar-ho tot”.

Però va ser un moviment de l’esquerra espanyola? “La majoria dels components de la Movida provenien de famílies franquistes. I hem vist el final de molts d’ells, amb Olvido Gara, Alaska, i Mario Vaquerizo, que és una mena d’esperpent, més perdut que un torero a l’altre costat del teló d’acer, com diria Joaquín Sabina”.

És la mirada de Daniel Vázquez Sallés, que admet que, en moltes ocasions, ha pogut sentir-se “un impostor”, i que ha viscut grans contradiccions. Va arribar a votar el CDS, d’Adolfo Suárez, davant l’estupor dels seus pares. El pare ho va arribar a entendre: “és la manera de posar distància davant del que has après a casa”. La mare no ho va acceptar tan bé. El problema, però, hauria estat majúscul si Vázquez Sallés hagués votat el PSOE. “Això per al meu pare hauria estat més complicat”, assenyala.

Aquesta manera de veure les coses es va reflectir la nit electoral de 1982. “Vaig viure la nit electoral a casa de Raimon i la seva dona Annalisa, amb els meus pares. Després dels resultats, el baixó va ser enorme. El PCE havia quedat arrasat davant dels 202 diputats dels socialistes”.