Marta Salicrú, comissionada de llengua a Barcelona: “La defensa del català s’ha d’allunyar de la xenofòbia”

Marta Salicrú (Barcelona, 1980) transmet entusiasme i energia. Té un repte fabulós damunt la taula com a Comissionada per a l’Ús Social del Català a l’Ajuntament de Barcelona. Les dades no són bones. La ciutat s’ha convertit en un referent global que atrau talent internacional. Al centre, a bona part de l’Eixample, se sent més l’anglès que el català o el castellà.

Salicrú creu que hi ha algun punt d’inflexió, que cal parar atenció als joves que ara fan servir més el català, tot i que el camí a recórrer és llarg. Els jocs digitals, el món dels youtubers, els influencers que es mouen a les xarxes socials... Aquí el català hauria d’estar més present.

Salicrú va acceptar l’encàrrec de l’alcalde Jaume Collboni després que el PSC acordés la creació del comissionat a petició d’Esquerra Republicana. Després d’exercir com a directora de Radio Primavera Sound i de treballar a Time Out les darreres dècades, Salicrú és reconeguda com una de les grans periodistes musicals de Barcelona, i coneix l’ecosistema cultural a la perfecció.

Ara li toca influir en totes les àrees de l’Ajuntament, per treballar conjuntament i amb una màxima: cal estar atents i defensar els drets lingüístics dels barcelonins, i, en concret, dels catalanoparlants, que en els darrers anys es veuen superats pels que fan servir l’anglès i el castellà.

També es pretén fer veure als expats que vulguin arrelar a la ciutat que el català els serà molt útil per relacionar-se amb els ‘locals de tota la vida’. Però, això sí: “la defensa del català s’ha d’allunyar de la xenofòbia”, com assenyala en aquesta entrevista amb Metrópoli.

Pregunta: Quan la nomenen primera comissionada del català a l’Ajuntament, quina fotografia es troba de Barcelona?

Resposta: Ens trobem amb unes dades de catalanoparlants decreixents en els darrers 30 anys. Segons una enquesta municipal, només un 35 % de les persones declara que el català és la seva llengua habitual. Des de l’Ajuntament volem abordar-ho des de diferents enfocaments. D’una banda, garantir els drets lingüístics de les persones catalanoparlants; i de l’altra, guanyar parlants tant entre la població més jove com entre les persones acabades d’arribar a Barcelona.

Una altra àrea molt important és entendre què està fallant, és a dir, quins protocols s’han de corregir perquè es respecti la normativa, perquè hem vist que la regulació dels establiments no s’està complint.

Aquestes dades indirectament porten a plantejar-nos si Barcelona ha anat tard en la incorporació de la seva figura...

La creació de regidories específiques de llengua és força recent a l’àmbit català. Hi ha alguns municipis pioners com Vic o Terrassa que ja han implantat aquesta figura i amb qui m’he reunit. També la tenen a Sant Cugat –amb qui encara tinc pendent parlar–, però, en qualsevol cas, continuen sent figures força recents. Per tant, no diria que l’Ajuntament de Barcelona arriba tard, sinó que, en general, la societat ha trigat a reconèixer els drets lingüístics. Ara estem vivint un canvi de paradigma i aquestes reivindicacions s’estan començant a incorporar a l’agenda pública.

Existeix la percepció que els catalanoparlants no som conscients del paper que tenim en el manteniment de la llengua i que, a vegades, renunciem massa ràpid a utilitzar-la?

Ser catalanoparlant –com ho és ser de qualsevol llengua minoritzada– implica fer un exercici constant d’activisme en la societat globalitzada actual. I més encara en una ciutat cosmopolita com Barcelona, on a més hi ha una forta presència del castellà i l’anglès. Els ciutadans necessiten percebre que l’Ajuntament s’ha compromès a mantenir el català i a corregir aquesta tendència natural a canviar de llengua quan l’altre no ens entén.

Tenim unes dades que no són bones, però també hi ha elements que indiquen que anem pel bon camí. Tot i així, l’estat d’ànim general és pessimista. I el pessimisme, moltes vegades, condueix a la inacció i a la paràlisi, quan precisament necessitem el contrari. Una de les àrees en què volem incidir especialment és la digital.

El contingut digital és un espai que abasta un col·lectiu en què s’ha detectat un major retrocés de l’ús social del català: els joves. Teniu entre mans la Casa de la Creació Digital en Català de Barcelona. En què consisteix?

És un projecte per promoure l’ús del català en l’àmbit digital, amb un focus especial en la gent jove, un dels sectors en què considerem més necessari incidir i que, a més, és dels principals consumidors de contingut audiovisual a internet. Volem donar més visibilitat a projectes que ja existeixen, perquè tot i que tenim un percentatge elevat de creació de contingut, creiem que necessiten més difusió.

Molts joves veuen el català com la llengua de la institució, en canvi, associen la diversió i la socialització amb el castellà. La voluntat de fomentar nous referents digitals busca combatre precisament això, mostrant que el català també és una llengua amb capital social actiu entre la gent jove.

Tanmateix, no és contraproduent posar una persona a l’Ajuntament si es vol evitar aquesta imatge més “institucional”?

Totalment. I per això la presència institucional serà molt discreta. És un projecte en col·laboració amb diferents partners –alerta, que faig servir un anglicisme (riu)– com 3CAT, BTV, Barcelona Activa i Accent Obert. Formem un equip potent, però volem fer-ho sense que la nostra presència sigui tan visible. La missió que m’han encarregat és treballar perquè es parli més català a Barcelona, sense que ningú es posi medalles.

Ha de ser complicat promoure el català sense culpabilitzar qui s’expressa en castellà...

És clar! El nostre deure és respondre en qualsevol de les dues llengües que triï el ciutadà. I això no va en detriment de qui tria fer-ho en castellà. Les dades de 1989 sobre l’ús habitual de la llengua mostren que aleshores hi havia un empat entre el català i el castellà. Des de llavors, aquest darrer s’ha mantingut estable, mentre que el català ha baixat. Per tant, res indica que la ciutadania que decideix viure en castellà a Barcelona tingui problemes per fer-ho, mentre que sí que passa en català.

La restauració és la gran assignatura pendent. Segons l’Enquesta d’Activitat de 2024, la meitat del personal dels bars amb menys de deu treballadors –que són la majoria a la capital catalana– no parla català, i un 24% ni tan sols l’entén...

És un àmbit complex perquè, d’una banda, Barcelona s’ha posicionat com una ciutat amb gran atractiu turístic i, de l’altra, ens ha generat diversos problemes per a la ciutadania. Un d’ells és que existeixin establiments més orientats al turisme que al públic local. Com a ciutadana, em sembla un error perquè el català permet fidelitzar una clientela estable que viu a Barcelona.

La qüestió de la llengua és tan transversal que està travessada per moltíssims factors, i un d’ells és la precarietat. La restauració és un sector amb jornades exigents i uns salaris a vegades insuficients. Davant d’un àmbit tensionat per aquestes situacions, no és fàcil exigir requisits lingüístics. Benvingut sigui el turisme, però hem de treballar amb la restauració i el comerç per canviar el model actual.

Llavors, quines mesures concretes vol implementar per revertir aquesta situació?

Encara és prematur. A més, l’àrea de català ha de treballar conjuntament amb l’àrea de promoció econòmica, i cada àrea té les seves pròpies prioritats. Jo només en tinc una: que es parli més català. Però és una feina que cal fer des de zero. És una nova àrea dins l’Ajuntament i cal anar obrint-se camí, i a l’administració els canvis no són fàcils.

Com es pot conscienciar els expats perquè no utilitzin l’anglès per a tot i comprenguin que a Barcelona conviuen dues llengües? I, al mateix temps, tenint en compte que escoltar anglès també pot ser un indicador positiu de la nostra projecció internacional, com s’hauria d’actuar en aquests casos?

Quan parlem d’expats, la paraula té una connotació molt negativa, i potser ens és útil per referir-nos a un tipus de comunitat que no vol integrar-se. Primer hem de treballar la informació, que no s’està fent. No és possible que, sent Barcelona un pol d’atracció internacional, no expliquem com és la ciutat i la llengua que ens distingeix. 

Ara, la feina que hem de fer és que les persones que han vingut d’altres llocs del món i han decidit viure a Barcelona sàpiguen que el català és una eina per integrar-se a la societat i tenir una connexió més profunda amb la ciutat. Hi ha moltes persones que això ho entenen, i ho veiem perquè hi ha llista d’espera als cursos de català que ofereix el Consorci. L’Ajuntament mai pot traslladar la responsabilitat a la ciutadania, sigui nascuda a Barcelona o de fora d’aquí.

Però la ciutadania també forma part del canvi…

Sí, cal involucrar-se. Per això, els expats que no volen implicar-se són una batalla perduda, perquè a més, segurament, la seva estada a Barcelona serà temporal. Ara bé, la ciutadania que ha vingut de fora, però que considera Barcelona casa seva, ha d’entendre que el català és un actiu de convivència i cohesió social.

En ocasions, sobre el retrocés del català han aparegut discursos que apunten cap a determinats col·lectius d’origen immigrant. Com es pot abordar la promoció del català des d’una perspectiva inclusiva, que respecti la diversitat i eviti assenyalaments?

El discurs de la defensa del català s’ha d’allunyar de la xenofòbia. No podem criminalitzar altres cultures; al contrari, hem de proporcionar mitjans per transmetre el missatge que necessitem a aquesta població acabada d’arribar perquè ens ajudi a mantenir viva la nostra llengua i cultura. La societat catalana és demogràficament involucionista: necessitem aquestes persones per mantenir un pes demogràfic que després ens permeti tenir influència dins l’Estat. Hem d’aconseguir que percebin el català pel que és: una eina de convivència.

Aquests atacs, sobretot a les xarxes socials, que moltes vegades fa l’independentisme cap a un comerç que no parla català, com va passar aquest estiu amb la gelateria de Gràcia, quina incidència poden tenir sobre el català?

En el cas de la gelateria, hi havia indicis que la persona que va presentar la denúncia havia estat discriminada per motius de llengua. Una cosa és no tolerar la xenofòbia i una altra discriminar algú per parlar català, i més encara en una ciutat com Barcelona, on és la seva llengua pròpia. Són dues qüestions diferents. La defensa dels drets lingüístics no pot anar en contra d’un altre dret.

Per acabar, incidirem en l’àmbit educatiu. Els resultats mostren la pèrdua de l’ús del català a les escoles i que en algunes ocasions s’adapta l’idioma i el contingut als alumnes castellanoparlants, que són majoritaris respecte als catalanoparlants... Com s’actuarà en aquests casos?

La realitat sociolingüística és molt complexa, i el que comentes és una de les grans dificultats. A més, és un fenomen molt recent i, per aquest motiu, estem començant a abordar-lo. Hem començat a treballar en un pla de promoció del català a les escoles infantils, proporcionant eines a les educadores per veure de quina manera es poden reconduir aquestes situacions. Si defensem que el català ha de ser una eina de cohesió social, privar aquests infants de la llengua suposa fer justament el contrari.