Valenta, meravellosa, soberbia… tot això, i més, se sentia a la sortida de l'estrena de La Sonnàmbula al Liceu gràcies a una Nadine Sierra en estat de gràcia. El jove tenor Xavier Anduaga, 29 anys, va estar molt bé, igual que l'orquestra i cors dirigits per un altre jove mestre, Lorenzo Passerini, 34 anys.
La resta del repartiment bé, o un excel·lent ballet que aportava força al dramatisme de l'òpera. Només desafinava la pobra escenografia, però tot, tot, era igual, escoltar a Sierra en estat de gràcia és un luxe que hem de gaudir mentre la seva agenda ens ho permeti. No va fer bis perquè no va voler, i no va rebre una ovació de 10 minuts perquè tampoc va voler, però el públic va entrar en èxtasi amb una interpretació simplement sublima.
Aquesta temporada hem tingut el privilegi d'escoltar en dues òperes i un recital a la soprano més en forma, i més de moda, del moment. I tornarà una quarta vegada amb West Side Story amb Dudamel i Juan Diego Florez al juliol.
La nord-americana ha cantat aquest any la Marsellesa en la reobertura de la Catedral de Notre Dame i en el ball de debutants de l'Òpera de Viena, sent una de les estrelles tant del festival de Salzburg com el de l'Arena de Verona, per la qual cosa pot cantar on li vingui de gust.
Escena de 'La Sonnàmbula' al Liceu
Tenir-la tants dies a Barcelona és un luxe que no sé quan ens ho podrem tornar a permetre. De moment sembla que li agraden més els teatres de segona que els de la Champions, veurem quant triga a rendir-se als circuits dels majors (Metropolitan, Opera House o Viena). De moment ja sembla recurrentment a Viena, amb Anduaga, però també amb Juan Diego Florez, per la qual cosa perdre-la és només qüestió de temps. Així que cada vegada que la gaudim cal fer-ho amb intensitat.
Amb aquesta Sonnàmbula, probablement l'òpera més difícil de Bellini, pràcticament acaba prematurament la temporada perquè el que queda, excepte la citada West Side Story, i Beczała en Rusalka, no quedarà en el nostre record. Però no és qüestió de plorar pel futur quan el present és tan màgic.
Facultats excepcionals
Nadine Sierra simplement enlluerna amb una veu increïblement potent alhora dolça i modulada però també amb uns grans dots d'interpretació. No només canta com els àngels sinó que s'entra en el seu paper d'una manera excepcional. La seva actuació la subratlla un ballet excel·lent en l'execució, però també en la concepció, ja que sembla una prolongació dels seus somnis. Aquesta incorporació és, sens dubte, el millor d'una producció bastant sosa per la resta.
Una escena de 'La Sonnàmbula' al Liceu
La producció, dirigida per Bárbara Lluch, neta de la genial Nuria Espert, es va estrenar al Real fa dos anys, curiosament amb el mateix repartiment, i és més aviat fluixa, de fet fins i tot va rebre tímids xiulets en sortir a saludar tot i l'entusiasme del públic amb Sierra. L'escenari és en general nu (un arbre, una màquina de vapor o una casa, segons l'escena), amb un fons pla. L'aportació del ballet, Metamorphosis dansa, Iratxe Ansa i Igor Bacovich, és més que correcta, però l'escena del comte amb Amina, La sonnàmbula, és, potser, massa truculenta. En resum, no trenca res, però tampoc aporta gaire cosa.
Xavier Anduaga està també superb en el paper d'Elvino, lluint unes facultats excepcionals. L'únic dubte per a algú tan jove és si serà capaç de tenir un repertori que li permeti progressar i no es deixi temptar per la fama ràpida, com ha passat a no pocs tenors. Avui pot cantar amb qualsevol soprano de fama internacional i pot enlluernar-se amb els seus èxits, que no són pocs. Ha bisat ni més ni menys que a l'òpera de Viena i tota la seva carrera depèn no de les seves increïbles facultats sinó de la intel·ligència que hi posin ell i el seu entorn.
Una i mil vegades
La resta del repartiment està bé, però no en el nivell excepcional d'Anduaga i Sierra. Va debutar al Liceu, i en un teatre rellevant, Sabrina Gárdez, nascuda a Cuba, criada a València des que tenia 6 anys i educada en la música entre València i Barcelona ha fet el seu viatge per teatres menors, cobrint totes les etapes per ser aquesta la seva primera actuació en un teatre com el Liceu, i la veritat és que va estar molt bé, tant que va arrancar una ovació a teló obert en una de les seves àries. Esperem que aquesta bona actuació serveixi per donar un bon impuls a la seva carrera.
Una escena de 'La Sonnàmbula' al Gran Teatre del Liceu
El paper del Comte Rodolfo el representa el baix-baríton Fernando Radó, amb una carrera molt més feta que Gárdez i, tot i així, la seva actuació en aquesta ocasió va estar un graó per sota. No va estar malament, però és que la resta va ser en una altra dimensió. Només afegir que es troba físicament molt en forma, com es pot observar en l'escena en la qual es genera el malentès amb Amina.
De la resta destaca la mare d'Amina, Teresa, interpretada per Carmen Artaza, també debutant al Liceu.
En resum, una escenografia mediocre, que aporta un bon element dramàtic amb un ballet que representa els somnis de la Sonnàmbula, amb un repartiment jove que ho fa molt bé, una orquestra i cors molt ben dirigit, un fabulós tenor i per damunt de tot una superba cantant, i actriu, en un moment dolç que val la pena veure i sentir una i mil vegades.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial