Ni un museu ni una estació: aquest és el lloc de Barcelona que amaga alguna cosa molt més insòlita

No és un museu, no és una estació de metro... Tot i que està dotze metres sota terra i té més història que molts dels monuments de l'Eixample.

És el refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, un dels millor conservats de Barcelona, i un testimoni mut de quan la ciutat, literalment, es va ensorrar.

L'insòlit és que aquest espai, avui visitable, no va ser construït per militars ni per enginyers de l'Estat, sinó pels propis veïns del barri de Gràcia.

Entre 1937 i 1938, davant de l'amenaça cada vegada més real dels bombardejos, els residents van organitzar torns, van ajuntar fons i es van posar a excavar la terra fins a construir una xarxa de túnels subterranis.

El resultat: un refugi per a 200 persones amb instal·lació elèctrica, ventilació, una infermeria i normes estrictes de convivència.

Quan les bombes caïen sobre Gràcia

Gràcia, als anys 30, era un barri industrial: ple de petites fàbriques, tallers i xemeneies. Aquest caràcter productiu el va convertir en un blanc perfecte per a l'aviació feixista durant la Guerra Civil.

Per això, només en aquest barri es van arribar a construir 90 refugis com a part de la anomenada “defensa passiva” de la ciutat.

Però el més emblemàtic és el Refugi 232, sota la Plaça del Diamant. L'atac més brutal es va produir entre el 16 i el 18 de març de 1938, quan Barcelona va patir més de 40 hores de bombardejos continus. Van morir 979 persones.

Les sirenes antiaèries es van convertir en part del paisatge sonor. La consigna era clara: en sonar l'alarma, córrer cap al refugi més proper. En el cas de Gràcia, era aquest.

Vida sota terra: llum tenue, bancs de pedra i dues pessetes per l'esperança

Descendir avui al refugi és una experiència que posa la pell de gallina. Els túnels estan recoberts de rajola, les galeries encara conserven els bancs de pedra marcats amb línies: cada adult tenia 40 centímetres per seure, esperar i sobreviure.

A la foscor, només unes llànties de petroli trenquen la penombra, mentre la fumera sortia pels pous de ventilació.

L'accés al refugi no era gratuït. Dues pessetes per setmana costava assegurar-se un lloc en ell —gairebé la meitat del sou mitjà de moltes famílies.

I, com en qualsevol espai comunitari extrem, hi havia normes: res d'armes, ni menjar, ni discussions de política o religió. La incertesa ja era suficient enemic.

De l'oblit al record: visites guiades cada diumenge

Després de l'entrada de les tropes franquistes el 1939, el refugi va ser clausurat. Es van segellar els accessos, es van tapar els pous de ventilació... i va quedar allà, intacte, com a càpsula del temps.

Fins que, el 1992, unes obres a la plaça el van redescobrir per sorpresa. I el 2006 es va obrir al públic amb visites guiades organitzades pel Taller d’Història de Gràcia.

Les visites es realitzen tots els diumenges a les 11:00 hores, costen tres euros i permeten recórrer els túnels, la infermeria, i escoltar històries en primera persona.

Històries de veïns que baixaven les escales amb la por enganxada als talons i esperaven a les fosques mentre les bombes dibuixaven cràters a pocs metres.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial