A l'any 1978, Barcelona vivia un moment de canvi. La ciutat s'obria a la democràcia, però els seus barris perifèrics continuaven oblidats.
Va ser llavors quan Manolo Vital, un veí d'origen andalús que havia aixecat la seva casa amb les seves pròpies mans a Torre Baró, va decidir donar un pas insòlit: segrestar l'autobús de la línia 47.
Torre Baró
Lluny de tractar-se d'un acte violent, ho va fer acompanyat de diversos veïns que el van recolzar fermament. El seu objectiu era clar: demostrar que els autobusos sí que podien pujar les pujades de Torre Baró, tot i que l'Ajuntament insistia en el contrari. Allò que semblava un gest desesperat es va convertir en un catalitzador de canvi per a la ciutat.
Torre Baró: un barri construït pels seus veïns
La història de Torre Baró és també la història de milers de famílies que van arribar des d'Andalusia i Extremadura en busca d'oportunitats. Sense recursos suficients per viure al centre, es van instal·lar als afores i van aixecar les seves pròpies cases, murs i carrers.
Torre Baró
Cada taula era fruit de l'esforç col·lectiu. Els veïns compartien eines, intercanviaven favors i van crear una comunitat on la solidaritat era la norma.
En un entorn marcat per la precarietat, va sorgir un moviment veïnal que no es conformava amb viure aïllat de la resta de Barcelona. Volien escoles, transport, serveis bàsics i dignitat.
El preu de la rebel·lia
El segrest de l'autobús va tenir conseqüències legals per a Manolo Vital. Va ser jutjat amb severitat i assenyalat per les institucions. No obstant això, en el seu interior estava convençut d'haver fet el correcte. Aquella acció, per arriscada que semblés, va donar visibilitat a la marginació dels suburbs i va forçar l'administració a escoltar.
Torre Baró
Encara que en aquell moment pocs el van reconèixer com un heroi, la empremta que va deixar el seu gest es va estendre més enllà de Torre Baró. El moviment veïnal barceloní va començar a guanyar força i va aconseguir millores que avui semblen rutinàries, però que en el seu dia van ser una conquesta.
La memòria arriba al cinema amb El 47
Més de quatre dècades després, la història de Manolo Vital arriba a les sales amb la pel·lícula El 47, dirigida per Marcel Barrena. La pel·lícula no només reviu el episodi del segrest, sinó que mostra el context humà i social de l'època.
El protagonista està interpretat per Eduard Fernández, que es posa en la pell d'un home senzill, poc donat a parlar en públic però amb un lideratge natural.
Davant seu, Clara Segura encarna a Carmen, la dona de Manolo i veritable pilar de la família. La pel·lícula també compta amb les interpretacions de Zoe Bonafonte com la filla Juana, Carlos Cuevas com un jove passatger de l'autobús i David Verdaguer en el paper de l'alcalde.
Carmen, l'altra heroïna del barri
Si Manolo simbolitza la rebel·lia, Carmen representa l'educació i la resistència silenciosa. Mentre el seu marit treballava com a conductor, ella s'encarregava d'ensenyar a llegir i escriure als nens del barri.
Torre Baró s'engalana per al preestrena de "El 47" a Barcelona
El punt d'inflexió va arribar quan una mare li va confessar que ella també no sabia llegir. Carmen no va dubtar a ajudar-la i poc a poc va reunir un grup de dones adultes que van començar a rebre classes a la seva pròpia casa. Mestresses de casa, mares i veïnes que van trobar en l'educació una eina per guanyar llibertat.
Una comunitat que lluitava unida
Allò que distingeix la història de Torre Baró no és només la valentia de Manolo o el compromís de Carmen, sinó la força d'una comunitat sencera. Els veïns discutien, s'organitzaven, cridaven i s'escoltaven.
El preestrena de "El 47" als cinemes Aribau
Aquest esperit col·lectiu és el que ressalta Clara Segura en parlar del seu personatge: la certesa que “van tirar endavant perquè van lluitar amb una sola veu”. Una frase que resumeix la filosofia d'aquells anys i la raó per la qual el barri va aconseguir transformar la seva realitat.
Eduard Fernández i l'emoció de donar vida a Manolo
Per a Eduard Fernández, interpretar a Manolo ha estat un repte emocional. L'actor es declara fascinat per personatges que, des de la humilitat, es converteixen en líders naturals. En parlar de Manolo, reconeix que no pot evitar emocionar-se.
“Va aixecar Barcelona amb les seves pròpies mans”, afirma. I és que la història d'aquest veí reflecteix la de molts altres que, sense grans recursos ni estudis, van aixecar barris sencers i van donar forma a la ciutat que avui coneixem.
El paper del cinema com a memòria col·lectiva
El director Marcel Barrena subratlla que el cinema té la capacitat de rescatar històries oblidades i fer que arribin a noves generacions. Per a ell, El 47 no només narra un fet puntual, sinó que convida a reflexionar sobre la importància de recordar.
En les seves paraules, “si no es fa memòria del que va passar, els joves corren el risc de donar per fet el que els seus avis van viure com un privilegi”. Una advertència que connecta el passat amb els reptes del present, on la desigualtat i la precarietat segueixen marcant molts barris.
Un mirall de la Barcelona actual
Encara que l'acció de la pel·lícula es situa en 1978, el seu missatge ressona a la Barcelona d'avui. Torre Baró continua sent un barri perifèric, amb reptes socials i econòmics, però també amb un fort teixit comunitari.
Torre Baró
La pel·lícula recorda que la ciutat no es va construir només des dels despatxos, sinó també des dels suburbis, amb la lluita veïnal com a motor. El segrest de l'autobús va ser només un símbol, però representa alguna cosa més profund: l'exigència de dignitat per a tots els barris de Barcelona.
Una història de barri, una lliçó universal
La vida de Manolo Vital i Carmen transcendeix el local. És la història de qualsevol comunitat que, davant l'abandonament institucional, decideix organitzar-se i lluitar. Allò que va començar amb un autobús va acabar sent un exemple de resistència col·lectiva i de com els veïns poden transformar el seu entorn.
El 47 recupera aquest llegat i el torna al present, mostrant que la memòria no és només un acte de nostàlgia, sinó una eina per comprendre qui som i cap a on volem anar. A Torre Baró, un barri construït a ma per immigrants, la lliçó va ser clara: “no som res sense la comunitat”.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial