El ballet de Catalunya, una de les poquíssimes companyies estables de ballet a Catalunya, fa anys que organitza una gala de ballet amb motiu del final dels seus campaments d'estiu, la IB Stage Gala, que a més té una rèplica a Nova York. Amb aquesta idea neix una gala de dansa molt ben estructurada, exemple del que podria fer el Liceu donant suport, i recolzant-se, en la iniciativa privada.
Les dues vetllades de ballet, només dues perquè continuem sent molt conservadors, van ser esplèndides perquè tenien tots els ingredients per triomfar. Un cos de ball cada cop més consolidat, el ballet de Catalunya, uns primers ballarins dels millors ballets del món (Royal Ballet, American Ballet, Òpera de Viena, Mariinski…) i una directora d'orquestra, Andrea Quinn, especialitzada en dirigir orquestres simfòniques en espectacles de ballet, perquè igual que un bon director d'orquestra per a una òpera és qui sap seguir els cantants, una cosa equivalent passa amb el ballet, ha d'adaptar la velocitat de la música a les característiques del ballarí per poder obtenir el millor.
Imatge de l'espectacle de dansa al Liceu
L'únic però, l'escenografia, inexistent, un fons pla il·luminat o un teló negre. Però la valoració general ha de ser més que positiva.
Sensibilitat i força
La dansa contemporània va anar a càrrec del ballet de Catalunya que ho va fer realment bé. Els números forts, més acrobàtics, a càrrec de ballarins de primer nivell. Però a més de l'excel·lent qualitat tècnica de tots els ballarins a l'escenari va impactar, i molt, la sensibilitat transmesa per Yuriko Kajyia i Connor Walsh, del Ballet de Houston, en una interpretació magistral d'una coreografia de Stanton Welch sobre música de l'òpera Madama Butterfly.
L'òpera de Puccini no inclou un ballet, però Yuriko va interpretar una genial Cio-Cio-San i Connor un impressionant Pinkerton. En la seva dansa s'hi resumia tota l'òpera, en una impressionant combinació de sensibilitat per part d'ella i de força per part d'ell.
Destacar algú pot ser injust per deixar fora la resta. Però sens dubte els dos números forts anaven al final de cada part, destacant les escenes de Don Quixot al final de la gala per un gran Julian Mackay i la jove, i prometedora, estrella del Mariinsky, Maria Khoreva, la gran estrella de la nit, almenys per premis i projecció.
El públic respon
Parlant de russos, sorprèn la protesta a la porta del Liceu per part d'un grup de, imagino, benintencionats defensors de la causa ucraïnesa. Només una artista, Khoreva, està en nòmina d'un teatre rus, i des de fa molt de temps el tema del boicot relacionat amb els artistes està més que solucionat, com demostra l'agenda internacional de la diva Netrebko.
Els ocupadors de la resta de ballarins són teatres anglesos, americans o austríacs. Excepte que la protesta busqués el veto de la música de Txaikovski, no s'entén què feia la desena de persones que protestaven a les portes del Liceu. Feliçment, vivim en un país amb llibertat d'expressió, però una mica més d'informació no vindria malament.
A destacar també el bon paper del jove David García Lucas, format a l'Institut del Teatre i el Centre de Dansa de Catalunya i que va fer una excel·lent parella amb Lyudmila Konovalova, primera ballarina des de 2011 del ballet de l'òpera de Viena, obrint l'espectacle amb una vibrant versió del Trencanous. Ni el currículum ni la diferència d'edat van impressionar la nostra jove promesa.
Excel·lent també el pas de Deux de Manon, amb dos intèrprets del Royal Ballet o la interpretació d'Onegin, amb un brillant Friedmann Vogel i Hanna O’Neill, i així fins als 11 números que ens van deixar amb ganes de més.
Una gran vetllada que sap a poc, el Liceu pot animar-se a programar més ballet, de qualitat, perquè el públic respon.