Eduardo Mendoza a Guadalajara: “Barcelona era la tieta soltera, ara és el lloc dels expats”

Cadascú viu una situació diferent. La història és la que és, però com s'interioritza? Eduardo Mendoza narra amb precisió. I amb una ironia que l'ha portat a ser el gran referent de la novel·la espanyola dels darrers cinquanta anys, l'autor de La veritat sobre el cas Savolta ha entusiasmat el públic assistent a l'auditori Juan Rulfo de la FIL de Guadalajara. El seu relat sobre Barcelona és il·lustratiu: “Barcelona era la tieta soltera, ara és el lloc dels expats”.

Tota una declaració d'intencions, perquè Mendoza critica, però sempre amb prudència, o amb una distància molt britànica. L'autor ha inaugurat el saló literari de Barcelona, com a ciutat convidada a la FIL de Guadalajara. La vídua de Carlos Fuentes li ha lliurat la medalla Carlos Fuentes, tot un honor per a un escriptor que va conèixer de primera mà els escriptors del boom llatinoamericà a Barcelona.

La ciutat viu avui un moment de clara eclosió, una urbs atractiva per al talent internacional, per als visitants i per aquells que es plantegen viure-hi ja per sempre, o per una llarga temporada. I això té elements positius, però també externalitats negatives. No les ha obviat Mendoza, però sempre amb un somriure mesurat, amb la prudència de qui ha preferit centrar-se en els seus assumptes literaris.

Aquells autors, com García Márquez, Carlos Fuentes, Vargas Llosa, José Donoso i tants d'altres van suposar un xoc cultural enorme. “Vam comprovar que hi havia una llengua diferent, més desinhibida. Era una llengua rica, que va suposar un bany d'il·lusió”, ha assenyalat Mendoza.

Però, què va passar? Hi va haver uns anys en què Barcelona va estar en terra de ningú. Franco encara manava. La dictadura no s'havia evaporat. Però, segons Mendoza, la rigidesa era més palpable a Madrid, el centre, la capital d'Espanya. I el franquisme havia deixat Barcelona en una situació especial. “Era com la tieta soltera, una mica rondinaire, però estalviadora, que anava a la seva. I va ser un moment molt divertit. Ens ho vam passar molt bé”.

Alguns autors valoren molt aquells instants, com el mateix Eduardo Mendoza, tot i que la dictadura no havia finalitzat, i la por era gran, perquè res no es podia assegurar. Aquesta transició cap a alguna cosa que ningú podia concretar, va suposar per a la creació literària un estímul. Una ciutat no controlada, sense institucions clares, va possibilitar la “diversió".

Aquesta tieta soltera i rondinaire –Barcelona, segons Mendoza, és femenina—va deixar pas a una situació molt diferent. Des del “posa't guapa”, el lema de l'Ajuntament de Barcelona per netejar i endreçar els edificis abans dels Jocs Olímpics de 1992, fins a un canvi profund: “es va passar de tirar pedres històricament als forasters a voler tractes amb ells i valorar que ens visitéssin”, precisa Mendoza.

I en això Barcelona va triomfar plenament. La ciutat, que “sempre apostava pel bàndol perdedor”, en aquest aspecte, la de ser la millor urbs per al turisme internacional, “es va convertir en número u”. Barcelona va passar a ser, després dels Jocs Olímpics, “una ciutat dissenyada per al turista, amb bon clima, lluminosa, amb platges, amb barris diferents, amb preus comparativament raonables i bon menjar, i oberta a totes hores. Fins i tot per a qui busca un racó canalla, també és interessant. I ho és tant que molts volen venir-hi a viure, com sabem i que anomenem expats”.

On és Eduardo Mendoza? “Explico el que he viscut, el que ha viscut la meva generació, en una ciutat que és molt literària, amb una literatura que tracta Barcelona com un protagonista”.

Llegir i investigar

I què ha volgut explicar a les seves novel·les Mendoza? “En un moment determinat vaig veure que no hi havia gaires coses sobre la ciutat, i em vaig dedicar a llegir i investigar, volia explicar com es vivia, què agradava a la gent, com vestia en un període molt concret i molt transformador, entre les dues exposicions universals de 1888 i 1929. D'aquí van sorgir les dues novel·les centrals de tota la seva obra: ‘La veritat sobre el cas Savolta’, i ‘La ciutat dels prodigis’.

Els aplaudiments van ser intensos. I encara més quan la vídua de Carlos Fuentes, Silvia Lemus, va aparèixer a la tribuna per atorgar a Mendoza la medalla que porta el nom de l'escriptor mexicà que també va viure de manera profunda la Barcelona dels anys setanta.