“Sempre dic que no vaig ser jo qui va buscar la boxa, sinó que va ser la boxa qui em va trobar a mi”. Així comença la història d'Esther Flechita Páez, pionera, mare, entrenadora i supervivent del ring i de la vida.
Nascuda i criada a Nou Barris, la llegenda de la boxa es defineix com a “barcelonina i ciutadana del món”, filla d'andalusos i extremenys que van arribar a una "muntanya nua" a aixecar el barri “a cop d'esforç i solidaritat”.
“Vaig créixer veient el castell de Torre Baró i la Masia de Can Basté. Nou Barris em va ensenyar a lluitar, però també a no rendir-me mai”, explica amb orgull en una íntima entrevista amb Metrópoli.
Esther 'Flechita' Páez durant la seva entrevista amb Metrópoli
Una petita espectadora de combats
Aquesta filosofia l'ha acompanyada des que el seu pare la va portar per primera vegada, amb només quatre anys, a una sala mítica de combats, El Gran Prince. Allà, malgrat les mirades estranyades, va començar a enamorar-se de la boxa.
Una cosa que sempre agrairà al seu progenitor, que descansi en pau.
Esther 'Flechita' Páez i el seu equip del Club de Boxa Barcelona durant la seva entrevista amb Metrópoli
Un inici més que difícil
Als anys 80, mentre Barcelona "bullia de noves tendències", l'Esther explorava gimnasos de taekwondo i karate fins a descobrir la boxa americana, la disciplina que la va atrapar: “Era perfecta: punys de boxa, cames de karate. Em vaig sentir completa”, recorda la lluitadora.
Però la seva arribada a la boxa no va ser fàcil. “No hi havia dones. Érem estranyes. Havies d'aguantar acudits, comentaris. I el pitjor: les institucions federatives no volien donar-nos llicència”, sentencia Flechita.
Esther 'Flechita' Páez durant la seva entrevista amb Metrópoli
El salt a professional a Melilla
De fet, Páez va passar una dècada demanant permís per pujar legalment al ring. Ho va aconseguir el 1998, en un combat històric celebrat a Melilla davant d'una boxejadora russa i milers de legionaris de l'exèrcit espanyol. “Deien que em noquejaria, però vaig treure el poder català i el zapatejat espanyol”, recorda rient.
Aquell combat va marcar un abans i un després: per primera vegada una espanyola obtenia llicència professional de boxa, obrint la porta a totes les que vindrien després. “Vaig plorar, vaig riure, vaig tenir por. Però sobretot em vaig sentir lliure”, confessa.
Esther 'Flechita' Páez durant la seva entrevista amb Metrópoli
Una pionera sense reconeixement
La seva carrera la va portar fins a Sud-àfrica, on contra pronòstic es va coronar campiona mundial de kickboxing en un entorn tan "salvatge" com simbòlic: “Hi havia hipopòtams, micos titi, animals per tot arreu. Va ser duríssim, sagnant, però ho vaig guanyar a base de cor”.
Tanmateix, dos anys després la seva vida va canviar per un accident de trànsit que li va trencar un lligament i la va deixar sis mesos fora dels quadrilàters. “Quan vaig tornar, la Federació em va tancar la porta. Em van treure la llicència i mai me la van tornar.”
Esther 'Flechita' Páez durant la seva entrevista amb Metrópoli
Des de llavors, fa 25 anys que reclama que es repari el que considera una injustícia històrica. “A nivell mundial, a la Bíblia de la boxa, BoxRec, se'm reconeix com la pionera des de 1998. Però a Espanya el meu nom no apareix. No pararé fins que aquesta llicència estigui emmarcada, per mi i pels meus fills.”
“La boxa va ser la meva escola i la meva teràpia”
Páez ha lluitat sense patrocinadors, sense psicòlegs, sense suport econòmic. Va criar la seva filla mentre entrenava i treballava de nit “repartint pastes i venent roba de dia”. “Voler és poder. Em portava la meva filla al gimnàs. No hi havia ajudes, però hi havia passió.”
Avui, als 50 "i escaig" anys, continua entrenant i formant noves generacions des del Club de Boxa Barcelona i a l'"Espai de Creació Valeria", on ensenya boxa i defensa personal a nenes i nens. “La boxa educativa sense contacte els ensenya respecte, autocontrol i confiança. Aquesta és la meva manera de seguir al ring.”
Esther 'Flechita' Páez durant la seva entrevista amb Metrópoli
També escriu. El seu primer llibre, 'Memòries d'una pionera de la boxa', narra la seva vida sense filtres. Ara prepara un documental, però amb el mateix objectiu: deixar constància d'una història esborrada dels registres.
“A la meva jo de 17 anys li donaria una abraçada”
Quan se li pregunta quin llegat vol deixar, no dubta: “El meu llegat és aquesta llicència. Vull que els meus descendents la tinguin emmarcada, que sàpiguen que la seva àvia o besàvia va lluitar perquè d'altres poguessin fer-ho sense demanar permís.”
I si pogués parlar amb aquella adolescent que va entrar a un gimnàs de Nou Barris amb només 17 anys, li diria: “Tranquil·la, t'espera un bon futur. No estàs sola. Jo t'acompanyaria en el camí amb amor i comprensió.”
Perquè Esther Flechita Páez mai es va retirar del ring. Simplement va canviar els guants per la paraula. I segueix lluitant --aquesta vegada-- per justícia i memòria.