Barcelona s'ha acostumat a pulveritzar les seves marques estadístiques, i el padró municipal no podia ser menys. Aquest cap de setmana hem sabut que 1.732.066 ànimes poblen la capital catalana, una xifra no coneguda en els últims 40 anys.

Barcelona creix, i aquest creixement obliga a mudar de pell. Som més i més diversos en una ciutat en què els autòctons són minoria des de fa anys. Més de 600.000 dels nostres veïns van néixer fora d'Espanya, la majoria al continent americà, i un quart de la població de la ciutat conserva la condició d'estranger.

Segons l'Oficina Municipal de Dades, Barcelona acull veïns de 182 nacionalitats diferents, pas mal en un món on es comptabilitzen 195 estats reconeguts internacionalment.

La conseqüència inevitable és un progressiu canvi del paisatge humà de la nostra ciutat. Un canvi no sempre fàcil -com en tot, l'experiència va per barris, tot i que tots assumeixen la seva bona quota d'immigrants- que arrossega a molts veïns autòctons a un cert conservadorisme i nostàlgia per la Barcelona que va ser. Una pendent no exempta d'una certa xenofòbia, tot i que pocs voldran reconèixer, que paradoxalment no es fixa només en els immigrants pobres.

¿Qui no s'ha queixat de l'allau d'expats que colonitzen aquests racons que consideràvem només nostres amb el got de cartró a la mà? Aquests nous veïns en els quals veiem una de les causes del creixement imparable de l'habitatge o les pujades sense fi del cost de la vida, ufans amb els seus sous de països on la mitjana salarial pot duplicar la de l'espanyola. 

Perquè aquestes xifres de rècord tenen la seva cara B. Barcelona creix en població, però ho fa gràcies a l'arribada de nous veïns, mentre els autòctons se senten expulsats. Especialment les famílies joves, convertides en el principal contingent de veïns que han recollit els seus trastos per mudar-se a poblacions properes que van des de l'Hospitalet del Llobregat a qualsevol municipi del Maresme.

Noves ciutats on enfortir un projecte de vida i de família cada cop més costerut a Barcelona. Municipis que compten amb serveis d'educació o sanitat tan bons com els de la capital, gràcies al progrés generalitzat del nostre Estat del benestar, alhora que ofereixen habitatges més assequibles i espaiosos, o un urbanisme més amable.

Així, els menors de 16 anys van aconseguir el seu mínim històric a Barcelona amb les dades de l'1 de gener de 2025. Apenes un 16% d'una població que, pel contrari, compta amb més d'un miler de veïns que superen els cent anys. Només el 2024 més de 7.000 nens de fins a 14 anys van abandonar la ciutat amb les seves famílies.

Som més, però també més vells. I el rejoveniment de la ciutat no ve de la població autòctona, sinó d'aquests immigrants -arribats de països estrangers o de la resta de Catalunya i Espanya- que permeten que la mitjana d'edat de la ciutat es mantingui estable en els 44 anys, tot i que tinguem menys nens.

Perquè aquesta ciutat segueix sent un pol d'atracció econòmica que ofereix treball i oportunitats. Però no ha aconseguit que aquestes oportunitats econòmiques permetin salvar les dificultats de preus i accés a l'habitatge que dificulten la vida d'unes famílies això sí, cada cop més exigents amb la qualitat de vida que volen oferir als seus retons.

Les famílies abandonen una Barcelona cobejada per ciutadans de mig món per les seves oportunitats, els seus serveis i la seva envejable situació geogràfica. Una dinàmica similar a la de altres grans ciutats europees, a la qual les administracions hauran de respondre oferint facilitats per permetre que les famílies puguin arrelar el seu projecte de vida a la ciutat. Però també assumint la realitat d'un món globalitzat, que passa per acceptar aquesta evolució i garantir que aquestes famílies puguin seguir treballant a Barcelona amb unes comunicacions a mida. En resumides comptes, el padró municipal també reclama millores a Rodalies.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial