Carles Puigdemont no és un radical d'esquerres. Més aviat és molt conservador. Dels de dretes de tota la vida. Junts també, però amb les seves últimes actuacions a l'Ajuntament de Barcelona està acariciant la idea de ser, de nou, aquella CUP de dretes, la bandera amb la qual s'encallava a l'espai independentista per arraconar a ERC i la CUP, sense oblidar als Comuns.

Aquesta CUP només està efervescent a la capital de Catalunya. Al congrés dels Diputats, Junts està en contra de les 35 hores setmanals o contra l'impost a les energètiques. La patronal està encantada de convertir Junts en el seu principal lobby de pressió. A Barcelona no. El tret els ha sortit per la culata.

És esotèric veure a Junts votant de la mà dels Comuns per prohibir que la Guàrdia Urbana pugui adquirir 22 pistoles tàser. No es tracta de tenir-les, sinó de poder utilitzar-les contra la delinqüència o l'incivisme. Es tracta de tenir-les per jugar a favor de la seguretat. Però, Junts va votar en contra quan fa tres mesos va votar a favor. I no parlem de l'espectacle vergonyós de no arribar a un acord amb el consistori per aixecar la reserva del 30% en la construcció d'habitatge.

La mesura només la defensen els comuns malgrat que el resultat es qualifica per si sol: fiasco. Doncs malgrat aquest fiasco, Junts ha trencat les negociacions i la mesura segueix vigent per horror de patronals i constructors. El món empresarial s'ha posat equidistant però l'equidistància és l'excusa per no culpar als nous cupaires. Collboni es va avindre a rebaixar l'IBI en dos punts, malgrat l'oposició del regidor dels diners, Jordi Valls, que la veia un error. Però Junts volia una rebaixa de quatre punts i va trencar la baralla.

Està clar que Jordi Martí no és l'alternativa de Junts en les properes eleccions. “Coneix molt bé Barcelona però Barcelona no el coneix a ell”, diuen fonts de Junts que recorden que també va trencar les negociacions en el conflicte de Can Vies i Trias ho va pagar a les urnes. No els falta raó. En l'últim baròmetre municipal només el coneix el 16% dels barcelonins i això que porta mitja vida al consistori. Josep Rius tampoc sembla.

Els periodistes que cobreixen la informació municipal constaten que no té ni idea de la ciutat més enllà de les consignes que porta escrites. Les enquestes no els són favorables, i menys si juguen a la força amb els Comuns, i potser aquest ha sigut el principal motiu pel qual Mas s'ha esborrat de la candidatura.

Sembla que un grup de prohomens de Junts li va proposar encapçalar la llista i la resposta va ser no. El números no quadren i Collboni és l'alcalde i no Colau. Insisteixo, no se'l va proposar Carles Puigdemont i algunes fonts del partit són taxatives “ni ho farà”.

Jaume Giró tampoc està per la feina de dirigir una CUP de dretes. No li han proposat res, i el seu entorn ho ratifica. Lluny queda aquell 2 de juny de 2022 quan sent conseller se'l va proposar Puigdemont. Aquest enrenou és el marc en què cal llegir que la CUP de dretes s'hagi imposat al grup municipal. Però no cola. Ni Jordi Martí, ni Damià Calvet, ni Joana Ortega, ni Neus Munté són uns perillosos esquerrans, però la falta de lideratge implica desubicació, incoherència i ocurrència.

I el líder de l'exterior està en un altre món. Diuen que fa uns mesos va enviar un missatge: a Collboni ni aigua. I en això estan els regidors barcelonins desenvolupant una política basada en com pitjor, millor. No obstant això, el món empresarial està movent peces amb qui mana i resideix a Waterloo. Veurem.

El problema és que la burgesia barcelonina els va ajudar amb Trias perquè fos el seu alcalde i es van deixar la dentadura al voraviu. Collboni es va quedar amb la vara de comandament i Trias està a casa seva. Ara els seus hereus fan la pinça a l'alcalde amb els comuns, tot i que personalment crec que s'han girat bojos. Cadascú es suicide com vol. I Junts ha decidit.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial