Pau González no és només un regidor de Barcelona en Comú. És un experiment sociopolític. Una criatura creada al laboratori emocional d'Ada Colau. Allà va aprendre que la militància equival a virtut, que la ideologia substitueix l'experiència i que la joventut és garantia d'autoritat moral. D'aquest motlle en surten dirigents que confonen activisme amb gestió i consignes amb criteri.

Colau els va deixar un llegat clar: mitjans bons i mitjans dolents. Els bons, és clar, eren els que subvencionaven. El Crític, La Directa, Públic… l'ecosistema mediàtic finançat per aplaudir sense replicar. Els dolents érem els que gosàvem fiscalitzar. Aquest esquema binari el va absorbir González sense digestió. Per a ell, la premsa independent no és premsa: és enemic.

I després hi ha la seva irritació creixent amb BCN Desperta, un fòrum seriós que ja porta tres edicions i per on han passat veus de pes sobre la ciutat i Catalunya. No suporta que l'Ajuntament el doni suport. Potser somia amb una invitació. No sembla entendre que no programem El Club de la Comèdia. BCN Desperta és per a qui té alguna cosa a dir, no alguna cosa a cridar.

La crítica no ens molesta. Vivim d'ella. El que sí molesta és la mediocritat amb pretensions. I aquí González és exemplar. Ha encadenat càrrecs com qui col·lecciona cromos: conseller tècnic, assessor, regidor de l'Eixample, responsable d'Educació, diputat provincial… Però els seus resultats són de pràctiques d'estiu. A l'Eixample va entrar amb fama de becari i no va fer gaire per desmentir-ho. Mobilitat caòtica, tensions veïnals, decisions improvisades. Després va arribar la seva etapa educativa: llars d'infants en caos, famílies enfadades, sindicats perplexos. Res greu per a ell, que sempre troba una excusa.

El que sí que és greu és el seu hubris. Aquest ego desproporcionat per a l'obra realitzada. Quan se'l critica, s'indigna. Quan se li assenyala un error, acusa conspiracions. Si un mitjà no compra el seu relat, és hostil. Si un fòrum no li dona protagonisme, és sospitós. Confón discrepància amb atac personal. No escolta: interpreta. I sempre cap al mateix costat.

Barcelona necessita gestors, no escolanets ideològics. Regidors capaços de sentir, rectificar i treballar. No il·luminats que creuen haver descobert la veritat absoluta en un pamflet subvencionat. González, com altres cadells del colauisme, viu en un món on qualsevol crítica és una afronta i qualsevol pregunta incòmoda, un acte de maldat.

La distància entre la seva supèrbia i la seva obra és enorme. Podria ser infraestructura metropolitana. I la seva versió política de la síndrome d'hubris està en ple apogeu: un brot sorollós, visible i cada cop més còmic.

Pau González no necessita enemics. Li n'hi ha prou amb escoltar-se.