L'últim pressupost de Collboni i el tripartit que no és
"Collboni sempre ha sabut que només podia comptar amb ERC, encara que tant ell com els seus rivals hagin jugat amb el miratge del tripartit"
“Barcelona tindrà pressupost i un dels millors de la seva història”. L'alcalde Jaume Collboni va ser contundent divendres passat, després de veure com el Ple de l'Ajuntament tombava la seva proposta de comptes per al 2026 gràcies a l'abstenció dels Comuns. Només ERC va donar suport als pressupostos presentats pel PSC. Junts, PP i Vox van votar en contra dels comptes de Collboni.
Uns comptes que pugen fins als 4.180 milions d'euros per a l'any vinent. Un màxim històric amb què l'alcalde socialista vol aplanar el camí cap a la seva reelecció el 2027. Ja se sap que l'últim any de mandat és clau per guanyar-se el favor del votant. I a Barcelona queden moltes rases per tancar i obres per completar.
En aquesta tessitura, el PSC tenia clar des de fa temps que aquest any tocava aprovar pressupostos amb la màxima ambició. Amb o sense socis.
L'entesa amb Esquerra no ha estat difícil. De fet, la relació amb els republicans està més que greixada des que Elisenda Alamany va agafar les regnes del grup municipal. La també secretària general d'ERC aposta per fer del partit una formació útil, que busca la negociació per aconseguir fer realitat almenys alguns dels seus objectius polítics. Així ho han fet tant a l'Ajuntament com al Parlament, i els fruits comencen a veure's.
En termes pràctics, amb la presentació aquesta setmana de la Casa de la Creació en Català patrocinada per l'Ajuntament de Barcelona, de moment a Palo Alto. En termes polítics, amb els bons auguris que donen les enquestes. Segons el darrer baròmetre del CEO, Esquerra creix davant l'estancament del PSC i la caiguda en picat de Junts.
La relació del govern local amb els Comuns és una altra història. Els morats van donar un vot de confiança al PSC amb l'aprovació de les ordenances fiscals. Era el primer pas per als comptes del 2026, un vot a favor que la portaveu dels Comuns, Gemma Tarafa, va explicar pel “canvi d'actitud” dels socialistes.
Però els de Collboni ja advertien aleshores, almenys en privat, que no ho fiaven tot a aconseguir el sí final dels morats als comptes. I deixaven clar que si els pressupostos no s'aprovaven per la via ordinària, ho farien de manera extraordinària.
Això és, via moció de confiança. Aquesta eina que permet als alcaldes aconseguir el que és impossible per a un president: aprovar pressupostos sense majoria al Ple.
En altres paraules, aquesta vegada els socialistes no estaven disposats a fer gala de la paciència exhibida per Jordi Valls fa dos anys, en el seu primer intent de pactar els comptes de Barcelona amb els Comuns. Aleshores el tinent d'alcalde estava convençut de poder arribar a un acord, fins que Janet Sanz es va despenjar a última hora, ja ben entrat el mes de gener, amb noves condicions sobre els creuers.
Ara no hi ha temps a perdre. Collboni vol els comptes a punt per aprofitar al màxim la recta final del mandat. I no s'ho jugaria tot per un suposat tripartit que mai no ha existit, almenys en aquest mandat.
L'entesa entre socialistes i comuns mai no va estar realment sobre la taula, perquè els d'Ada Colau continuen aspirant a recuperar el primer lloc a l'Ajuntament de Barcelona. Els resultats del 2023 no donen per a més: 11 regidors per a Xavier Trias, 10 per a Collboni i 9 per a Colau.
Un regidor d'avantatge no és suficient per doblegar les aspiracions de qui ha governat la ciutat durant vuit anys. Res no té a veure l'aritmètica actual amb els llunyans temps de Pasqual Maragall, quan l'alcalde olímpic permetia graciosament als altres dos partits d'esquerra -aleshores ERC i ICV- participar dels seus governs de majories absolutes.
Ara PSC i Comuns es disputen el mateix espai electoral. Ho saben bé els socialistes, que van perdre l'alcaldia el dia que Colau va arrasar als seus bastions tradicionals. Per això la investidura de Collboni, amb el concurs dels Comuns i el PP, va ser un miratge tant pel PP com pels morats.
Collboni sempre ha sabut que només podia comptar amb ERC, encara que tant ell com els seus rivals hagin jugat amb el miratge del tripartit, que infon tants ànims en alguns sectors com terror en d'altres. I així s'entén millor la poca paciència que BeComú retreu als socialistes en la negociació pressupostària.
