Cada dia té el seu afany i cada espai el seu ús. Almenys a la ciutat de Barcelona. Les voreres són per als vianants; les calçades, per als cotxes; les zones de joc, per als infants; els carrils-bus, per al transport públic; els habitatges, per als seus propietaris o qui ells decideixin. I així fins on es vulgui seguir. El problema comença quan no es respecta aquest repartiment.

Casos concrets: la plaça del Sol de Baix ocupa part d'un antic solar que temps enrere es coneixia com el camp dels llebrers, en castellà, i camp dels gossos, en català. És així perquè fa molts anys hi va haver un canòdrom. Ja enderrocat, la gran extensió va servir als nois del barri com a camp de futbol o camps, perquè el terreny era molt ampli i s'hi jugaven diversos partits alhora.

Després va arribar la construcció i es va menjar la major part, però se'n va salvar una zona. Hi ha allà una escola, Lavinia, i davant un espai, la plaça, posat a resguard del trànsit i reservat per a jocs d'infants que poden creuar el carrer de Figols perquè s'ha tallat al trànsit.

L'utilitzen cada dia els alumnes de l'escola i moltes famílies els caps de setmana. Ara mateix, el centre de la plaça està en obres per arreglar-lo una mica. Li feia falta, perquè l'ús afecta tot, inclosos els espais oberts.

I si quan acaben netegen una mica, bingo!

Com tantes vegades, hi ha un però. Malgrat els diversos cartells que indiquen que no hi ha d'haver gossos deslligats, la veritat és que aquests animals campen al seu aire, en oberta competència amb els infants. I no porten corretja. Ni ells, ni els seus amos.

És freqüent que hi corri per allà una desena de gossos, la major part, deslligats.

Les bèsties, és clar, responen a les lleis de la biologia i els seus amos no sempre se senten obligats a eliminar-ne les restes. Que se les mengin els nens! Deuen pensar alguns, perquè, segons la seva opinió, qui realment sobra són les criatures, el xivarri de les quals acalla el dels cans.

El districte –el regidor és David Escudé– no se sent obligat a fer respectar l'espai reservat per als petits. Tampoc el reservat per als vianants. No gaire lluny d'allà, també a Les Corts, hi ha un tram comercial per on deambulen milers de vianants: el tram de la Diagonal, costat mar, que va des d'uns grans magatzems fins a l'Illa. És una vorera ampla en què s'han reservat diversos punts perquè hi aparquin les motos.

Però no. Les motos, per descomptat, ocupen molt més espai del que se'ls ha assenyalat per aparcar i, a més, els motoristes no baixen d'elles per deixar-les sinó que circulen entre els vianants fins a trobar el lloc que consideren oportú. Reservat o no. I allà la planten.

És freqüent, a més, que hi hagi cotxes i furgons aturats o circulant. A l'altra banda de la ciutat, el carrer del Clot, tan agradable, mostra les destrosses causades pels vehicles que l'utilitzen. Desnivells de mig pam.

Serà casualitat que el regidor de la zona sigui també David Escudé? No camina mai aquest home per conèixer l'estat de les vies?

Com en tants espais pensats per a un ús, l'abús els degrada, de manera que aquests paviments, projectats per al pes de les persones, estan esquerdats, mig enfonsats, trencats aquí i allà, perquè els vehicles pesen molt més.

El cas més rellevant és Pi i Margall, 13 milions de pressupost i un milió més per a reparacions tot just un any després de la seva posada en ús.

I no són excepcions. A Barcelona s'han convertit molts carrers en vies teòricament per a vianants, amb acabats adaptats a aquesta funció. Com que ningú s'ocupa d'evitar-ho, per aquest tipus d'enllosat hi circula qualsevol amb qualsevol vehicle. Els sòls se'n ressenten i acaben resultant una amenaça per, precisament, als vianants.

L'infern està empedrat de bones intencions, diuen que va dir Bernat de Claravall. Traduït a Barcelona: a l'Ajuntament hi ha bones idees que fins i tot es posen en pràctica, però que resulten un desastre per manca d'atenció i manteniment.