Tot i que se m'han avançat Iva Anguera de Sojo i Joaquín Romero a l'hora d'abordar l'espinós assumpte de l'anomenada beca Collboni (ja sabeu, la iniciativa anunciada a Guadalajara, Mèxic, pel nostre estimat alcalde, gràcies a la qual, escriptors hispanoamericans seran convidats a residir uns mesos a Barcelona per escriure alguna cosa relacionada amb la ciutat), i sent jo de natural bocamoll, no puc evitar donar la meva versió de l'assumpte.

Les queixes de Junts, ERC i altres supervivents del prusés eren previsibles, ja que es deuen al seu públic, com en Manolo el del Bombo. El que m'ha deixat bocabadat (lleugerament) és la virulenta reacció dels escriptors en llengua catalana, sols o integrats a l'associació que els agrupa i que, per cert, rep generoses subvencions de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, una pasta gansa que, evidentment, no els sembla suficient.

Es queixen els escriptors que es financiï un col·lega que ho fa en castellà, quan, segons ells, tota la sopa boba hauria de caure als catalans que han escollit la llengua correcta. Diuen que el català és la llengua pròpia de Catalunya, tot i que l'ús hagi caigut a Barcelona i rodalies a un depriment 25% (¿per això tanta immersió i tanta multa?) i, tot i que no ho diuen, resulta evident que consideren que als que escriuen en castellà no se'ls ha de donar ni un euro.

De fet, darrere les protestes (que inclouen una acusació de provincianisme per part de l'alcalde Collboni, com si pretengués dur a terme un remake dels anys 70, quan això estava ple d'escriptors llatinoamericans que tenien el detall de pagar-se el bitllet d'avió i el lloguer del seu apartament: en aquells temps no calia subornar ningú perquè s'instal·lés a Barcelona), s'hi amaga, i no gaire bé (per aquí treu una cama, per allà un braç) la teoria que aquests 80.000 euros que costarà la importació d'escriptors sud-americans haurien d'anar íntegrament a escriptors catalans que escriguin en català.

És a dir, que estem davant d'un "Què hi ha del meu?" de manual. I un "A l'enemic ni aigua" més que evident. L'error és el de sempre: considerar que l'única llengua plenament catalana és el català, quan el bilingüisme ha estat una tradició barcelonina de tota la vida de Déu. El que tocava hauria estat acceptar amb esportivitat la iniciativa de Collboni que beneficia els col·legues d'ultramar i continuar xuclant totes les subvencions possibles.

L'únic que ha fet el senyor alcalde és reconèixer amb la seva beca que Barcelona pot ser narrada en castellà i en català, cosa que als que escriuen en aquesta llengua els sembla una provocació, una traïció i, sobretot, una pèrdua de diners en benefici del presumpte enemic, que no col·lega o ni tan sols adversari en la lluita per la sopa boba dels polítics.

Compadeixo el primer escriptor sud-americà que aterri per aquí, ja que potser es troba que davant del seu edifici es concentren Òscar Escuder i la seva alegre colla de la Plataforma per la llengua, i no precisament per cantar-li Les mañanitas, que tant li agradaven al rei David.

L'Associació d'Escriptors en llengua catalana ha perdut una excel·lent oportunitat per callar i seguir amb els seus assumptes, però, almenys, els seus membres s'han retratat en tota la seva mesquinesa i xenofòbia. Volen tots els diners públics per als seus associats i que la pasta es destini a aquests, no a qualsevol sudaca que caigui per aquí a viure com un rei amb els nostres diners. Que són seus, és clar.