El que assenyala Albiol i tothom ha d'afrontar
"Si Badalona, la tercera ciutat d'un territori com Catalunya que supera els 35.000 euros de PIB per càpita, no pot atendre aquestes desenes de persones, aleshores la societat catalana en el seu conjunt no és digna de considerar-se civilitzada"
Entitats socials, voluntaris i l'empenta “en silenci” de la Generalitat ha propiciat que s'hagin reallotjat 147 immigrants, que van ser desallotjats de l'institut B9 de Badalona. L'ocupació de l'espai era insostenible. I l'alcalde de la ciutat, Xavier García Albiol, feia temps que denunciava aquesta situació. Va assenyalar un problema, i va fer bé, però com sol fer des de fa també molts anys, Albiol es queda aquí. No sap o, potser, no li interessa, entrar en el capítol de les solucions, perquè les que suggereix no són factibles i ell mateix ho hauria d'admetre.
Albiol va insistir que la majoria dels que van ocupar el B9 eren delinqüents. La qüestió és que els cossos policials, després de la decisió de la jutgessa, van desallotjar un total de 181 persones. Dies abans n'havien sortit moltes altres, intuint el desenllaç final. Van arribar a subsistir en aquell antic institut unes 400 persones. Dels 181 desallotjats, la Policia Nacional en va detenir 18, per infraccions de la Llei d'Estrangeria. No sembla, per tant, que el gruix d'aquest nombre de persones fossin delinqüents perillosos.
Sí que són pobres. Immigrants. Metrópoli ho va poder comprovar en un reportatge. Un jove senegalès explicava a aquest mitjà que havia arribat a Espanya, que tenia la seva família al Senegal, que enviava diners, i que no tenia cap altre lloc on residir. “No me'n vaig a anar, on podria?”, assegurava, parlant meitat espanyol, meitat francès. Era un jove disposat a treballar, amb ímpetu, que podria caure en la delinqüència, és clar, o, potser, ja havia comès algun delicte. Però el seu principal objectiu era el de forjar-se un mínim futur a Espanya.
La qüestió és que l'alcalde de Badalona ha assenyalat un problema greu que s'ha instal·lat a les grans àrees urbanes. D'una manera o altra arriben immigrants, i no se sap què fer-ne, perquè aconsegueixen feines precàries que no els permeten allotjament. Albiol es queda en la frase contundent: “No els vull a Badalona”. És clar, tampoc altres alcaldes i alcaldesses de l'àrea metropolitana els voldran a les seves ciutats. Però hi són. Viuen entre la resta de ciutadans.
Si el que busca Albiol és que s'impliquin la resta d'administracions, aleshores la seva actuació es podria entendre. Però ho ha de fer encara més explícit. Vol que es deporti bona part d'aquests immigrants? Ha contactat amb el Ministeri d'Interior i amb el Ministeri d'Exteriors? Hi ha acords amb els països d'origen d'aquests immigrants?
Només una dada dona compte de la dificultat. Marroc, per exemple, només ha acceptat, amb les últimes xifres de 2024, el 8% de les sol·licituds d'expulsió emeses des de la Unió Europea.
En qualsevol cas, i mentre es formalitza aquesta possibilitat o es denuncia de manera clara que la immigració il·legal comença a ser un problema seriós en molts centres urbans, Badalona, --la tercera ciutat de Catalunya—no disposa d'un alberg en condicions per allotjar persones en situació d'extrema precarietat.
Hi ha serveis socials, sí, però, de manera voluntària o no, el municipi no compta amb aquest alberg i la ciutat viu una situació tan vergonyosa com la d'una cinquantena d'immigrants dormint sota un pont en ple temporal de pluges.
Si el que es desitja és que ningú capitalitzi aquestes situacions, apareixent com l'home més dur de l'Oest, totes les administracions haurien d'arribar a acords d'Estat, que passen, primer, per atendre aquestes persones.
Hi ha suposats comentaristes que es creuen seriosos que diuen que la societat ha pecat de bonista. Que cada família que s'escandalitza amb Albiol hauria d'acollir una o diverses d'aquestes persones. Resulta d'un populisme, encara més gran, que el d'Albiol.
Els ciutadans paguen impostos. Voten. Participen en la vida col·lectiva –o haurien. S'informen --poc i malament-- i haurien de ser responsables de tot el que té a veure amb el que és públic.
I se suposa que aquests impostos que paguen, que aquesta participació en la vida col·lectiva, implica que en situacions com les de Badalona les administracions ajudin, amb mitjans, amb albergs, amb atenció sanitària.
Si Badalona, la tercera ciutat d'un territori com Catalunya que supera els 35.000 euros de PIB per càpita, no pot atendre aquestes desenes de persones, aleshores la societat catalana en el seu conjunt no és digna de considerar-se civilitzada.
