Es busca cabdill interí
"Puigdemont s'ha caracteritzat per ser d'aquells dirigents que no vol ningú que li pugui fer ombra. D'aquí que s'hagi anat envoltant de les mediocritats més destacades de la seva formació. Amb Toni Comín al capdavant"
De tant en tant s'aixequen veus que lamenten la manca d'un lideratge definit. Al món, a Europa, a Espanya, a Barcelona. Qualsevol lloc sembla bo per a la irrupció d'un cabdill. Un guia que porti els pobres i ignorants ciutadans cap a l'eternitat d'un destí en l'universal.
La veritat és que, en general, aquestes peticions acostumen a encobrir una manca de consideració pels mecanismes democràtics. I, també, una manca de projecte.
El cabdillatge és el contrari de la participació democràtica. Quan hi ha projecte és perquè un col·lectiu ampli l'ha generat, de manera que si el líder, carismàtic o no, agafa una hepatitis, sempre hi haurà algú que el pugui substituir perquè els criteris d'actuació estan establerts i són compresos per la majoria que empara l'objectiu desitjat.
Un exemple de manca de projecte i, precisament per això, de manca de líder, és Junts a Barcelona.
Retirat Xavier Trias (que representava, poc o molt, l'herència del que va ser el pujolisme), no hi ha un cap de llista clar perquè els líders no sorgeixen del no-res.
En el buit només hi caben dues coses: que Puigdemont designi algú (per exemple, Josep Rius) o que s'aconsegueixi un candidat que, a manca de programa, sigui conegut perquè surt o ha sortit per la televisió.
En canvi, el que els alemanys anomenen “l'olor de les quadres”, és a dir, l'historial de feina municipal sord, abans d'ascendir en l'escalafó, a Junts es valora poc o gens.
No és d'estranyar que en plena desorientació s'hagi arribat a pensar a recuperar el gran perdedor: Artur Mas. En la seva època de president del govern català van arribar a referir-se a ell com “el segon presentador del telenotícies”. Sortia més que els de veritat.
Mas ja es va estavellar en el seu intent d'assolir l'alcaldia de Barcelona, abans de tornar a viure sota l'ala de Jordi Pujol. Quan va intentar volar en solitari es va mostrar que l'astúcia que li atribuïa en exclusiva Pilar Rahola era més fruit de la imaginació d'ella que de la realitat.
La sort de Junts és que, excepte en el cas dels socialistes, que tenen clar que el seu candidat serà Jaume Collboni, la resta van igual de despistats. Amb l'excepció del PP que, al marge de tenir un candidat consolidat, té també l'enorme sort que no aspira a governar Barcelona. Així no hi ha ganivetades.
És curiós que entre els candidats hipotètics hagi desaparegut algú que va optar a ser-ho pels socialistes i pels convergents: Ferran Mascarell. Sens dubte, té més preparació i cap que molts dels noms que sonen. I, a més, és més jove que algun d'ells, per exemple Artur Mas.
Potser la impossibilitat de ser candidat deriva, precisament, de la seva vàlua. Puigdemont s'ha caracteritzat per ser d'aquells dirigents que no vol ningú que li pugui fer ombra. D'aquí que s'hagi anat envoltant de les mediocritats més destacades de la seva formació. Amb Toni Comín al capdavant.
Fer-li la pilota: aquest era i és el veritable mètode per aconseguir la seva benedicció.
Quan decideix el líder no cal cap programa. Una mica de cara (en el sentit de ser reconegut després d'haver-la reproduït les pantalles) i una mica de parla, capaç de disfressar el “no a tot” d'una proposta formal són elements suficients.
L'independentisme viu de prometre l'impossible des que va ser recuperat amb força per l'ERC que llavors encapçalaven Àngel Colom i Pilar Rahola, després rellogats al PI.
No necessitaven gestionar el públic i podien prometre la lluna. N'hi havia prou amb dir que tot s'arreglaria quan s'obtingués la independència.
Fins i tot la sequera desapareixeria quan hi hagués una Catalunya independent!
Després es va veure que darrere de les propostes independentistes no hi havia ni tan sols la voluntat real d'arribar a la independència.
Al final, però, els catalans i barcelonins semblen satisfets amb dos gestors com Salvador Illa i Jaume Collboni. No prometen el paradís, però s'encarreguen d'ordenar les autopistes, les vies de tren i la neteja dels carrers (és un dir).
I a més no criden.
