Què ha fet Junts per Catalunya (CiU) per Rodalies?

Un discurs ple de retrets, en contra d'Espanya, del que han impulsat els governs espanyols en les darreres dècades, com si la força política que els va donar suport acabés de néixer, com si hagués estat en un altre planeta durant tots aquests anys.

És el que va fer Carles Puigdemont el passat dijous, implicant també el Govern de la Generalitat que presideix el socialista Salvador Illa, a qui va qualificar d'haver acreditat una “clamorosa incompetència”.

Fa vergonya aliena. Tots els dirigents polítics cometen errors, però també encerten en moltes decisions. Espanya és avui un dels països capdavanters al món, i Catalunya es pot atribuir part de l'avenç aconseguit des de la transició a la democràcia. Però en lloc d'exhibir orgull, aquesta modernitat es menysprea.

El que cal reclamar a tothom és que siguin una mica honestos quan es refereixen a determinats problemes no resolts. I això no és una cosa en què destaqui Puigdemont, ni els dirigents de Junts per Catalunya en el seu conjunt, abans coneguts amb les sigles de CiU.

Com a La vida de Brian, quan els jueus es pregunten què han fet els romans per ells, --acaben admetent que els ho deuen gairebé tot—podríem formular la mateixa qüestió a Junts per Catalunya o a CiU. Però en aquest cas la resposta seria molt diferent. Què ha fet Junts per Catalunya per Rodalies? Res, pràcticament res.

Encara que ara demanin la lluna i retreguin a ‘Espanya’ la situació delicada en què es troba tot el servei de Rodalies a Catalunya, la pressió de CiU sobre els governs centrals en aquesta qüestió va ser històricament mínima. No els interessava Rodalies. Estaven en una altra cosa.

I això és important, perquè les inversions no resolen les deficiències en pocs anys. Han de ser constants en el temps i hi ha d'haver un interès central a millorar el servei. CiU no ho va fer. No creia en el servei del tren de curta distància. Volia una altra cosa i ho va demostrar amb contundència. Van insistir els grups parlamentaris de CiU a Madrid i els seus dirigents a Barcelona a reclamar l'AVE, que totes les províncies catalanes estiguessin connectades a través de l'alta velocitat.

Les prioritats pressupostàries eren en un altre lloc. I es van incrementar i es van inclinar per l'AVE de manera notable amb els governs del PP. Va ser Álvarez Cascos qui va formular la promesa de connectar totes les capitals amb Madrid. Tot això ho sap Carles Puigdemont?

L'AVE per a CiU suposava una aposta per un país modern, Catalunya, competitiu, que estigués connectat amb Europa. I és cert que forma part del debat el fet que el govern de Felipe González decidís connectar primer Madrid amb Sevilla abans que Barcelona. Però el fet és que aquesta connexió amb la capital catalana va arribar, i també amb Girona, Tarragona i Lleida.

L'argument de CiU es va centrar en la manca d'inversió per part del Govern central. I, en no tenir la gestió econòmica del servei de Rodalies, --de fet es va renunciar a demanar la transferència el 1998—es va preferir denunciar el “greuge comparatiu” amb Madrid. No va prioritzar CiU millores en el servei de Rodalies en les negociacions dels pressupostos generals de l'Estat. El que es va fer va ser negociar per aconseguir grans inversions en grans obres, fos l'AVE o el port de Barcelona.

La vessant política va ser clara. A CiU l'electorat de l'àrea metropolitana de Barcelona no li interessava especialment, perquè el donava per perdut, en mans dels socialistes. Per a què batallar per ells?

CiU va arribar a reclamar –i va ser molt insistent, paralitzant els projectes—que l'AVE passés pel Vallès, sense entrar al centre de Barcelona, amb l'argument de la manca de seguretat. La capital catalana sempre els generava urticària.

I després van passar moltes coses. La gran crisi de 2008, amb retallades contundents en totes les grans inversions. Amb el procés independentista, en gran part conseqüència d'aquesta crisi en el conjunt d'Espanya, els hereus de CiU van reclamar el traspàs a la Generalitat del servei. No hi havia espai per negociar el menut, per la lluita per partides econòmiques. Era el tot o res. El “traspàs total”.

Es pot dir més clar. Reclamar l'AVE resultava modern, europeu, grandiós. Rodalies era cosa dels habitants metropolitans, que, en la seva majoria, votaven alcaldes socialistes. No era gaire atractiu per a l'electorat clàssic de CiU. Demanar inversions a Rodalies, en canvi, suposava entrar en la gestió feixuga i la col·laboració amb l'Estat, amb Renfe. No resultava gaire sexy.

El canvi ha arribat els darrers anys, amb inversions i execucions d'aquestes inversions. Que el Govern central no compleix? Això mereix la crítica i el retret. Però l'orientació ha canviat completament els darrers quatre anys. Ara bé, Critica Puigdemont el Govern de Pedro Sánchez perquè no s'ha fet en els darrers 35 anys el que CiU no va reclamar?

Això es pot explicar: es tracta d'una enorme desvergonyiment.

Poble jueu, què va fer Junts per Catalunya per Rodalies? Res. Potser prenen nota els independentistes de quaranta anys que clamen tant a les xarxes socials i no deixen d'insultar.