Sergio Garrote, ciclista paralímpic de Viladecans: "Fa 25 anys era 'el noi de la cadira', avui sóc el campió"
El doble campió paralímpic repassa la seva trajectòria des de l'accident que va canviar la seva vida fins a la glòria a París 2024, reivindica la igualtat de premis entre olímpics i paralímpics i reflexiona sobre la salut mental a l'alta competició
El nom de Sergio Garrote Muñoz ja és sinònim de superació i excel·lència esportiva. Als seus 44 anys, el ciclista paralímpic de Viladecans acumula un palmarès de somni: quatre medalles olímpiques (dues d'or, una de plata i un bronze) als Jocs de Tòquio i París.
A més, suma títols mundials, europeus i nacionals en la disciplina de handbike, el ciclisme adaptat que s'impulsa amb els braços.
El que avui és un palmarès a l'abast de pocs va començar, paradoxalment, en la foscor d'un accident laboral a la construcció l'any 2001. Aquella "pedreta" al camí, com ell mateix la defineix, podria haver enterrat el seu futur, però va acabar convertint-se en el fonament d'una carrera esportiva que desafia les lleis de la lògica.
“Tinc un accident derivat d'una feina a la construcció, vaig patir una lesió medul·lar i vaig passar per un moment difícil", explica en una entrevista amb Metrópoli. La seva vida va canviar per complet a partir d'aquell moment.
Sergio Garrote, ciclista paralímpic Barcelona
"No endolcirem res que no hagi estat amarg", relata. "Però la vida continua i et toca buscar el teu lloc al món”, afegeix Garrote.
Aquest lloc el va trobar sobre dues rodes, tot i que aquesta vegada mogudes pels seus braços, recuperant així una passió que havia deixat aparcada després de l'accident.
D'estudiant de medicina a esportista d'elit
En els primers anys després de la lesió, Garrote es va centrar en els estudis de medicina i criminologia. Però aviat el sedentarisme li va passar factura. “Em vaig adonar que no m'estava cuidant. El sedentarisme m'estava generant problemes de salut, així que vaig decidir tornar a l'esport”, explica.
El punt d'inflexió va arribar gairebé per casualitat: mentre estudiava, es va creuar a la seva vida una handbike. “Era un retornar al que va ser la meva vida com a ciclista amateur abans de l'accident, però aquesta vegada amb els braços. Mai vaig imaginar fins on em portaria”, recorda. El que va començar com un hobby aviat es va transformar en una carrera professional.
Sergio Garrote, ciclista paralímpic de Viladecans Barcelona
Tòquio i París: tocar la glòria
L'esforç va donar els seus fruits. A Tòquio 2020, uns Jocs marcats per la pandèmia, Garrote va assolir la glòria amb un or i un bronze, a més d'una meritòria cinquena posició al Team Relay. Tres anys després, a París 2024, no només va revalidar el seu èxit sinó que el va millorar.
“Vaig tenir la fortuna, la feina i la disciplina per no només repetir, sinó superar el que vaig aconseguir a Tòquio. París em va donar el segon or i també una plata. Vaig viure una experiència brutal”, recorda.
Malgrat els seus èxits i la seva condició de referent mundial, Garrote no es deixa portar per expectatives. “L'esport no és un contracte fix. Una lesió et pot retirar d'un dia per l'altre. Per això visc meta rere meta, partit a partit, com diu Simeone”, assenyala. La seva mentalitat és clara: cada prova és un nou repte i l'objectiu sempre és guanyar, tot i que sap que els rivals persegueixen el mateix.
Sergio Garrote, ciclista paralímpic Barcelona
Darrere de les medalles hi ha una dedicació absoluta. “Un esportista d'elit viu 24 hores, set dies a la setmana. Nutrició, descans, entrenaments… tot compta. No parlo de sacrifici, perquè el sacrifici és quelcom imposat. Jo parlo de renúncia voluntària, d'escollir aquest camí perquè el gaudeixo”, explica.
El component mental és, segons Garrote, tan important com el físic. "Si no arregles la persona, no pots ser bon esportista", assegura. "Primer ets ésser humà, i si el teu cap és un calaix de sastre, no competeixes al màxim nivell. Per això jo treballo amb psicòlegs que m'ajuden a mantenir l'equilibri personal i esportiu", afegeix.
De la llàstima a l'orgull
Des que va començar en la disciplina, Garrote també ha viscut en primera persona el canvi de percepció social cap a les persones amb discapacitat. “Fa 25 anys jo era Sergio el noi a la cadira de rodes. Avui he pogut transformar-ho en Sergio el campió. Això és quelcom que m'omple d'orgull”, afirma.
“Ho notes sobretot en els joves. S'aturen a fer-se fotos amb tu amb il·lusió, no amb llàstima. Per mi, això significa que alguna cosa està canviant a la societat”, afegeix.
Sergio Garrote, ciclista paralímpic amb el seu gos Barcelona
El ciclista destaca que la integració s'està accelerant gràcies a la convivència a les escoles i a l'educació en valors: “Els joves veuen un paralímpic i un olímpic en igualtat de condicions. En generacions més grans, la mentalitat encara és diferent, però a poc a poc la balança s'equilibra”.
Inspirar més enllà de l'esport
Més enllà del seu palmarès, Garrote és conscient de l'impacte que té la seva història a la societat. “Jo sé que ajudo a més persones sense discapacitat que amb discapacitat. Sempre dic el mateix: no pots fer grans coses des de la infelicitat. Creu en tu mateix, projecta la teva vida des de la felicitat i llença-t'hi, encara que el camí sigui difícil”.
Amb la mirada posada en el futur, Garrote no descarta arribar als Jocs de Los Angeles 2028, tot i que sap que res no està garantit. La seva filosofia és clara: pas a pas, prova rere prova. Mentrestant, vol seguir pedalant amb els braços, demostrant que la força de voluntat pot convertir una tragèdia en una oportunitat.
Sergio Garrote, ciclista paralímpic durant l'entrevista Barcelona
“El que va començar com una pedreta s'ha convertit en una bola de neu gegant. He anat sumant esforç rere esforç fins arribar aquí. I quan miro enrere, només puc dir: tot ha valgut la pena”, conclou.
Igualtat al podi
Un dels temes que més defensa Garrote és l'equiparació entre esportistes olímpics i paralímpics, tant en el reconeixement com en les beques i premis.
“L'esforç és exactament igual. No equiparar els premis era una injustícia, una desigualtat. Afortunadament, el Comitè Paralímpic Espanyol ha fet una feina excel·lent i ara les retribucions són les mateixes”, celebra.
En aquest sentit, el ciclista reconeix el paper clau del patrocini privat. “El 80 o 90% dels recursos del Comitè Paralímpic venen d'empreses privades. Durant la pandèmia van fer un esforç enorme per mantenir les beques i això ens va permetre seguir competint”, finalitza.
